The Cicely Satellites, fins fa ben poc Satellites a seques, és un dels grups més controvertits de l'escena 'underground' illenca. Publicant referències des de final dels anys noranta, la seva carrera s'ha mantingut fidel als seus orígens i als marges de la indústria musical. La introspecció i la investigació sonora es converteixen en un torrent a dalt dels escenaris. Parlem amb Jordi Herrera, veu i guitarra de The Cicely Satellites.

Text: Pere Bestard. Fotos: Arxiu The Cicelly Satellites

Ja arribat el vinil! Això és sempre una alegria!
Jordi Herrera: Finalment ha arribat! Increïble! Ha trigat nou mesos, l’hem masteritzat dues vegades, l’hem remesclat tres vegades, però ara sí, sona molt bé. Cada passa han estat tres mesos... Vaig deixar d’escoltar vinils en un moment del procés, era massa patiment. Ara que el nostre vinil ja és aquí he tornat a connectar el tocadiscos.
 
En aquest moment ja es poden escoltar els dos senzills de manera digital. La vostra psicodèlia va més enllà de l’estil musical, així com els vostres textos. Què voleu transmetre?
J.H: El tema dels ovnis i les abduccions extraterrestres pot funcionar com a metàfora. Una abducció poden ser moltes coses: l’esquizofrènia, per exemple, o una abducció real. És una cosa que sempre m’ha obsessionat. Si et venen els extraterrestres, si et passés de veritat, automàticament estaries boig. Quan ho expliquessis et dirien que estàs loco, però loco de veritat. És una metàfora de la bogeria i del concepte d’abducció. Avui dia que es parla tant d’aquesta paraula, com si fos tan fàcil abduir algú... Si mires la majoria de coses que fan les persones, si ho veiessis des d’un punt de vista antropològic, com si fossis un botànic o un zoòleg, seria tot prou estrany. Per exemple, anar al gimnàs és molt estrany. Moltes activitats socials ho són. Respecte a la psicodèlia, avui dia s’entén com una música amb reminiscències dels seixanta. Per mi la psicodèlia és psicoanàlisi, una música que va una mica de coses més profundes, no de la realitat aparent.



La vostra música beu com a font primera del subconscient?
J.H: Supòs que sí. Crec que tot ve del subconscient, no? Què és el conscient? Fins a quin punt som conscients de quelcom? Crec que la majoria de coses que fem tenen tres, quatre, cinc, sis capes i no sé fins a quin punt ho fem tot per instints primaris. No sé si estam molt lluny d’aquests instints primaris. Crec que si n’estiguéssim una mica més lluny el món seria més guapo, i no ho és. És un caos bestial. Som com unes moneies salvatges, amb un desenfreno total.
 
Així doncs creus que els humans ens movem d’una manera autòmata i primària?
J.H: La temàtica de les cançons va una mica per aquí, fins a quin punt no som tots monyecos? Ens estam movent els fils de nosaltres mateixos? Nosaltres som el nostre propi monyeco? S’entén que no és una cosa de moviment, és clar. Quan m’aixec al matí i vaig a fer tal assumpte, ho faig perquè ho he decidit o realment vull fer una altra cosa? Crec que soc un psicoanalista frustrat.
 
Això es pot traslladar a la vostra banda, com si vosaltres fóssiu un individu al món i aquest món fos la indústria musical. Us heu fet aquest tipus de plantejaments?
J.H: Com a grup, una vegada vam passar l’etapa d’aprendre a tocar els instruments, que era el més complicat, aconseguir fer el que volíem fer ens va costar uns anys. Anàvem gravant i fèiem el que ens sortia però no era el que estàvem cercant. Fins que vam superar aquesta etapa. Això era el més important fins al moment. I una vegada vam fer una música que ens agradava vam plantejar-nos com vendre-ho. I vam veure que saber com vendre-ho era tremendament més complicat que aprendre a tocar els instruments. Crec que la dinàmica del grup, com molts altres, imagino, és mirar d'equilibrar això. El que m’agrada més és tocar, i aleshores el fet d’intentar vendre-ho de vegades m’impedeix tocar bé o fer les cançons que m’agradaria fer, perquè ocupa molt de temps. Sempre hi ha aquesta disjuntiva.



És una disjuntiva que força la mateixa indústria musical?
La indústria musical és una de les coses més absurdes que hi ha. Cada dos o tres anys apareix una nova idea de com vendre les coses i es carreguen tot l’anterior. Imagina la música, que és una cosa tan metòdica, que requereix una disciplina... hi ha molt per aprendre del que ja s'ha fet. No és una cosa nova. Podries estar aprenent música tota la vida. Això s’ajunta amb vendre novetats, que és com funciona el capitalisme: novetat, novetat, novetat. En la música, ara mateix, de novetat novetat... què hi ha, els microtons?
Ara mateix estam amb això. Hem fet aquest disc, l’hem de presentar, però jo estaria tocant una altra cançó, no faria aquesta. El món de la música és així, molt estrany. L’altre dia escoltava un programa de ràdio on parlaven de la música al segle XIX. Quasi tota la música que es feia, els hit parade d’ara, tot era música feta per ser tocada en piano. Hi havia molts fabricants de pianos. Els pianos eren un moble molt guapo i la gent amb doblers volia tenir un piano a casa seva. Els doblers dels músics venien de fer composicions per a piano, i que no fossin molt difícils, que fossin bones d’interpretar.