Parlem amb el compositor de Muro sobre el seu nou àlbum, '1987'
Le Frankenzine: «El temps és una invenció dels humans»
El darrer projecte de Manel Martínez, Le Frankenzine, és un acrònim de la fusió dels noms de les seves anteriors bandes, The Frankenbooties i The Zinedines, dos grups que a la meitat dels noranta i principi dels dos mil freqüentaven les sales de concerts i places de Mallorca. Parlem amb el líder, cantant i guitarrista de la banda en un descans entre els assajos de preparació de la presentació de l'àlbum, que serà el 23 de febrer al Novo Café Lisboa de Palma.
Text: Pere Bestard. Foto: Arxiu de Le Frankenzine
Per què el disc es diu '1987'? Manel Martínez: El 1987 va ser l'any en què vaig començar a fer música rock o alternativa. Abans tocava el piano de conservatori i només havia estudiat música clàssica. Del 1980 al 1985 vaig ser blavet de Lluc. Aquell any vaig començar a aficionar-me molt a la guitarra, i així va començar tot.
I com va sorgir la idea de fer el disc?
M.M: Estant tot sol a casa, tenc un munt de cançons. Va arribar un moment en què vaig veure la necessitat de ficar-les en un àlbum. Ara mateix amb les que sobraren en podríem fer un altre! Tot d'una vaig parlar amb en Juanjo Tomás, que ja tocava amb mi la guitarra a The Zinedines. Amb ell m'hi entenc a la perfecció. Ens tancam a l'estudi i ja sap perfectament el que vull. Ell ha tocat una de les dues guitarres acústiques que sonen a l'àlbum. Per al directe ens donarà un cop de mà en Martí Vallespir, afegint-hi una mica de percussió, anirem en format de trio.
Aquestes cançons es remunten molt enrere o són més actuals?
M.M: Aquestes cançons són bastant actuals, com deia abans se m'acumulaven i vaig sentir la necessitat de fer-ne alguna cosa. Fa poc vaig conèixer en Dani Herbera, del segell discogràfic Ataque Records de Madrid, i també músic al grup mallorquí Bankers. Aquestes onze cançons les vaig seleccionar expressament per a aquesta edició en casset, 1987 (Ataque Records, 2018). El més curiós és que no havia cantat mai en català. A principi dels noranta amb The Frankenbooties i més tard amb The Zinedines sempre havia cantat en anglès. Així com amb la música tenc molt clar el que vull, amb les lletres encara estic cercant el meu estil.
Respecte a les lletres hi ha una temàtica constant que gira al voltant de l'alteritat, per exemple a la cançó "Lladre de foc"? M.M: Aquesta lletra és un petit homenatge que faig a Arthur Rimbaud. El text està inspirat en unes cartes que enviava al seu mestre, del recull Cartes del vident. Quan faig servir la frase "Jo és un altre" és una traducció directe del francès. Rimbaud explicava al seu mestre la seva manera de fer poesia i a mi me va inspirar molt, sobretot la importància de la imaginació.
L'altra temàtica que agafa rellevància a les cançons és la qüestió del temps.
M.M: Doncs sí, ja me faig gran i el temps passa volant. Si ho penses bé això del temps és una invenció dels humans. És molt abstracte el fet de situar el temps a l'Univers i tot... Quan me buido el cap pensant en aquests temes me torn loco, no ho puc entendre. Que l'Univers sigui infinit, que hi hagi un temps que marqui les coses, no pot ser. Com que no ho puc entendre vaig passant del present al futur i al passat, tot jugant amb això.
De fet el futur ja és aquí, el 23 de febrer presentes l'àlbum al Novo Cafè Lisboa.
M.M: Sí, ens fa molta il·lusió poder presentar les cançons en directe, unes cançons que han passat de ca meva a l'estudi i ara cap a l'escenari. Pens que és un espai ideal per dur a terme aquest exercici.