La revista digital d'Enderrock
- 19
Els mallorquins presenten 'Future Cities' al Teatre Xesc Forteza de Palma mentre preparen el segon LP
Together: «A tot t'hi acabes acostumant, fins i tot a la bellesa»
Aquest grup alcudienc va néixer després de la dissolució de The Magnetic Band, una de les bandes pop-rock més inclassificables de Mallorca. Hi va haver moviment de membres i l'estil del seu primer disc ,'Future Cities' (Blood Moon Records, 2016), virava cap al folk amb deixos electrònics. Aquests darrers mesos han passat una temporada als Estats Units preparant el que serà el seu segon treball. En parlem amb el seu líder, Nacho Garrido.
Text: Pere Bestard Fotos: Arxiu Together
No és el més habitual que els grups mallorquins triïn els Estats Units per enregistrar els seu àlbums. Com ha estat?
NACHO GARRIDO: És la tercera vegada que hi vaig. Allà hi tenc uns molt bons amics, relacionats amb el món de la música. Sobretot amb la creació d'equipament d'estudis, de material analògic de primera. En el primer viatge vaig tenir aquest contacte i des de llavors hem continuat. És una cultura molt inspiradora, amb totes les contradiccions que té. Enguany anàvem molt enfocats amb la qüestió musical i per primera vegada hi vaig viatjar amb en Gabi Capllonch (teclista). Ha estat una experiència molt enriquidora també per l'ajuda del meu amic Richard Williams, ell és productor i també té estudis de gravació.
Heu produït tot el segon àlbum als Estats Units?
N.G: No ben bé, no està complet encara. Una part del viatge consistia a compondre noves cançons per cloure aquest nou disc. Als Estats Units n'hem masteritzat unes quantes que havíem enregistrat al nostre estudi, a Alcúdia. És una mena de combinació, i també l'intent de plasmar el que passa a les nostres vides, que estan en canvi continu. Tenc la sensació que allà hi passen moltes coses màgiques, aquell país té en el seu ADN l'acompliment dels somnis i a la vegada té una estructura, en el terreny de les arts, molt sòlida, un networking molt desenvolupat on cadascú té el seu gremi, el seu camp, unes cotes molt altes de professionalitat, i cada individu hi fa la seva tasca i no ho vol fer tot.
Vau tenir l'oportunitat d'enregistrar les noves cançons als East West Studios de Los Angeles. Com va ser l'experiència?
N.G: Per nosaltres va ser com un somni i supera de llarg qualsevol de les nostres expectatives, mai m'hauria imaginat que això pogués succeir. Vam enregistrar dues cançons entre les mateixes parets on han gravat grups com The Beach Boys, The Rolling Stones, Foo Fighters o recentment The War on Drugs, un dels grups que més he escoltat últimament. És una institució. Al final quan hi ets mires el sostre, mires les parets i comences a pensar en els teus processos i les teves cançons. Potser afecta a un nivell de vibracions però a tot t'hi acabes acostumant, fins i tot a la bellesa.
Així doncs, el 2018 serà l'any en què Together va enregistrar per primera vegada als East West Studios.
N.G: Estem molt avesats a llegir megahistòries i superbiografies, i al final les intrahistòries o les petites històries són el que compten. Per mi el que hem viscut amb en Gabi i en Richard és el més important. El que pugui repercutir més tard ja no és a les meves mans, però entenc que ara és el meu temps, he estat llegint sobre això tota la vida i d'alguna manera ara ho estem vivint, és molt personal i enriquidor alhora, i supera com et deia tot el que ens hauríem permès somiar.
És una mescla d'emocionalitat, interioritat i història personal que finalment es transforma en cançons i discos que s'han d'introduir dins la indústria musical...
N.G: Totes les valoracions que puguis fer de la teva música o la gent que et doni suport et dona certa confiança per mostrar-te i per seguir nous camins, per creure en tu mateix i creure que la teva música té arguments per convèncer. Vull creure que cada persona té un camí que pot continuar, i això entronca amb el concepte de Future Cities (Blood Moon Records, 2016), la idea que aquest camí és unexpected [riu].
La màgia de no saber què vindrà.
N.G: Tu pots tenir una idea del que vols aconseguir, per exemple una cançó vull que soni als setanta i acaba sonant als vuitanta. Aquest misteri, aquesta qüestió que et pot fer transitar per carreteres secundàries, a la vegada és part del procés i és important. Però no em vull desviar del que et volia dir: que cada persona té un camí, una línia que ha de seguir, i que ha de lluitar per aquesta. No tots hem de passar per l'engranatge, crec que cadascú ha de trobar la seva veu, no només en la seva obra sinó en la manera de representar la seva obra.
NACHO GARRIDO: És la tercera vegada que hi vaig. Allà hi tenc uns molt bons amics, relacionats amb el món de la música. Sobretot amb la creació d'equipament d'estudis, de material analògic de primera. En el primer viatge vaig tenir aquest contacte i des de llavors hem continuat. És una cultura molt inspiradora, amb totes les contradiccions que té. Enguany anàvem molt enfocats amb la qüestió musical i per primera vegada hi vaig viatjar amb en Gabi Capllonch (teclista). Ha estat una experiència molt enriquidora també per l'ajuda del meu amic Richard Williams, ell és productor i també té estudis de gravació.
Heu produït tot el segon àlbum als Estats Units?
N.G: No ben bé, no està complet encara. Una part del viatge consistia a compondre noves cançons per cloure aquest nou disc. Als Estats Units n'hem masteritzat unes quantes que havíem enregistrat al nostre estudi, a Alcúdia. És una mena de combinació, i també l'intent de plasmar el que passa a les nostres vides, que estan en canvi continu. Tenc la sensació que allà hi passen moltes coses màgiques, aquell país té en el seu ADN l'acompliment dels somnis i a la vegada té una estructura, en el terreny de les arts, molt sòlida, un networking molt desenvolupat on cadascú té el seu gremi, el seu camp, unes cotes molt altes de professionalitat, i cada individu hi fa la seva tasca i no ho vol fer tot.
Vau tenir l'oportunitat d'enregistrar les noves cançons als East West Studios de Los Angeles. Com va ser l'experiència?
N.G: Per nosaltres va ser com un somni i supera de llarg qualsevol de les nostres expectatives, mai m'hauria imaginat que això pogués succeir. Vam enregistrar dues cançons entre les mateixes parets on han gravat grups com The Beach Boys, The Rolling Stones, Foo Fighters o recentment The War on Drugs, un dels grups que més he escoltat últimament. És una institució. Al final quan hi ets mires el sostre, mires les parets i comences a pensar en els teus processos i les teves cançons. Potser afecta a un nivell de vibracions però a tot t'hi acabes acostumant, fins i tot a la bellesa.
Així doncs, el 2018 serà l'any en què Together va enregistrar per primera vegada als East West Studios.
N.G: Estem molt avesats a llegir megahistòries i superbiografies, i al final les intrahistòries o les petites històries són el que compten. Per mi el que hem viscut amb en Gabi i en Richard és el més important. El que pugui repercutir més tard ja no és a les meves mans, però entenc que ara és el meu temps, he estat llegint sobre això tota la vida i d'alguna manera ara ho estem vivint, és molt personal i enriquidor alhora, i supera com et deia tot el que ens hauríem permès somiar.
És una mescla d'emocionalitat, interioritat i història personal que finalment es transforma en cançons i discos que s'han d'introduir dins la indústria musical...
N.G: Totes les valoracions que puguis fer de la teva música o la gent que et doni suport et dona certa confiança per mostrar-te i per seguir nous camins, per creure en tu mateix i creure que la teva música té arguments per convèncer. Vull creure que cada persona té un camí que pot continuar, i això entronca amb el concepte de Future Cities (Blood Moon Records, 2016), la idea que aquest camí és unexpected [riu].
La màgia de no saber què vindrà.
N.G: Tu pots tenir una idea del que vols aconseguir, per exemple una cançó vull que soni als setanta i acaba sonant als vuitanta. Aquest misteri, aquesta qüestió que et pot fer transitar per carreteres secundàries, a la vegada és part del procés i és important. Però no em vull desviar del que et volia dir: que cada persona té un camí, una línia que ha de seguir, i que ha de lluitar per aquesta. No tots hem de passar per l'engranatge, crec que cadascú ha de trobar la seva veu, no només en la seva obra sinó en la manera de representar la seva obra.