La revista digital d'Enderrock
- 33
El manacorí és l'intèrpret del projecte a tres bandes «Cinema per a tres»
Andreu Riera: «Sis orelles hi senten millor que dues»
El projecte Cinema per a tres (Satie Produccions, 2018) és un disc concebut a tres bandes: interpretat per Andreu Riera, compost per Rafel Aguiló i produït pel guitarrista consagrat Joan Bibiloni. Després de la primera de les presentacions en directe, al Teatre Xesc Forteza de Palma, parlem amb el pianista manacorí sobre els orígens d'aquesta nova referència.
Text: Pere Bestard. Fotos: Joan Bibiloni.
Per què et vas decantar pel piano?
Andreu Riera: Va ser d'una manera totalment circumstancial. Amb deu o onze anys vaig entrar als Blauets de l'Escolania de Lluc. No tenia cap antecedent familiar relacionat amb la música. Per entrar em van fer una prova d'oïda. Vaig començar cantant al cor, era pels volts de l'any 1975 o 1976. Si qualque blauet demostrava més inquietud musical rebia classes de piano. Ara bé, només hi havia piano. Avui dia a Lluc tens tota una oferta de diferents instruments. Això no vol dir que tot d'una va ser un amor a primera vista. Va començar a ser una obsessió. El pare Jaume Palou va ser el meu primer mentor.
Pel que em comentes, en Rafel, en Joan i tu no sou de la mateixa generació.
Exacte, ells són d'una generació anterior a la meva. En Rafel i en Joan són de la mateixa edat. Ells comparteixen l'inici musical junts, tenen aquesta contemporaneïtat, d'haver format un grup quan eren adolescents, etc. Jo vaig entrar a la seva vida a partir del 2005. Després de Lluc, em vaig formar a Manacor, a Madrid, a Viena, i vaig estar vivint catorze anys a Londres. Vaig tornar de Londres cap a Manacor el 2004. L'estiu del 2005, un dia tocava el piano a casa, van tocar a la porta i era en Rafel Aguiló. Me va dir: "Tu no em coneixes però jo et conec a tu i et vull mostrar aquesta música per a piano". La trobada ser molt agradable i vaig acceptar. Al cap d'uns anys de treballar el repertori amb en Rafel, ens vam reunir amb en Joan Bibiloni, per engegar el projecte Voramar (Satie Produccions, 2010).
Quina tasca ha realitzat Joan Bibiloni com a productor d'aquest nou disc?
La primera tasca d'en Joan com a productor ha estat seleccionar el repertori. En Rafel va venir amb molt de repertori. Va fer una preselecció, a partir de les partitures. I després una vegada seleccionat el repertori jo el començava a estudiar durants uns mesos. Lo interessant d'aquest triangle esdevenia quan anàvem a gravar a l'estudi. L'obra, d'alguna manera, anava madurant o millorant en el procés d'interpretació. Tots tres plegats preníem decisions conjuntes perquè sis orelles hi senten millor que dues. Era un procés de creació entre el compositor, l'intèrpret i en Joan Bibiloni, que escolta des d'un altre punt vista. Crec que la gràcia és la fusió de les nostres trajectòries musicals. Ells dos venen de la música folk, pop i jazz i el meu perfil fins que els vaig conèixer era del tot clàssic. Per la seva banda han apreciat aquest rigor clàssic i jo m'he amarat de les seves idees i gustos vers la música contemporània.
Quina és la clau per esdevenir un bon intèrpret?
Primer la disciplina diària de treballar la tècnica de l'instrument, la pulcritud i no conformar-se amb les mitges tintes. Intentar evolucionar cada dia. Per fer això ajuda escoltar molta música de diferents estils i d'aquesta manera cultivar la sensibilitat d'entrendre i sentir cada estil musical.
Quins són els plans de futur per a aquesta tríada manacorina?
L'energia la volem focalitzar a consolidar aquest projecte. Entre Voramar i aquest disc han passat vuit anys. Volem agafar-nos un temps i tenir uns anys de presentar el nou treball. Amb tot tenim un projecte paral·lel, un concert molt especial on mesclarem la música de Voramar i Cinema per a tres amb la poesia d'Antònia Vicens en el marc del Festival de la Poesia de la Mediterrània que se celebra al Teatre Principal. Aquest concert serà el proper 30 de maig. Avui dia els temps són més llargs. Hem tornat als directes, no és com abans, que tenies un mercat discogràfic ben nodrit.
En el pla estilístic, en aquest nou disc hi podem endevinar influències de Chopin i Débussy, és correcte?
Sí que es podria dir que Voramar beu d'un neoromanticisme molt inspirat en Chopin. Fem servir la paraula neo en el sentit que som al segle XXI. Al Cinema per a tres hi podem trobar una influència clara de Claude Débussy, un neoimpressionisme, tot i que hi ha algunes peces com ara "Dues meditacions" amb una influència clara del dodecafonisme.
Andreu Riera: Va ser d'una manera totalment circumstancial. Amb deu o onze anys vaig entrar als Blauets de l'Escolania de Lluc. No tenia cap antecedent familiar relacionat amb la música. Per entrar em van fer una prova d'oïda. Vaig començar cantant al cor, era pels volts de l'any 1975 o 1976. Si qualque blauet demostrava més inquietud musical rebia classes de piano. Ara bé, només hi havia piano. Avui dia a Lluc tens tota una oferta de diferents instruments. Això no vol dir que tot d'una va ser un amor a primera vista. Va començar a ser una obsessió. El pare Jaume Palou va ser el meu primer mentor.
Pel que em comentes, en Rafel, en Joan i tu no sou de la mateixa generació.
Exacte, ells són d'una generació anterior a la meva. En Rafel i en Joan són de la mateixa edat. Ells comparteixen l'inici musical junts, tenen aquesta contemporaneïtat, d'haver format un grup quan eren adolescents, etc. Jo vaig entrar a la seva vida a partir del 2005. Després de Lluc, em vaig formar a Manacor, a Madrid, a Viena, i vaig estar vivint catorze anys a Londres. Vaig tornar de Londres cap a Manacor el 2004. L'estiu del 2005, un dia tocava el piano a casa, van tocar a la porta i era en Rafel Aguiló. Me va dir: "Tu no em coneixes però jo et conec a tu i et vull mostrar aquesta música per a piano". La trobada ser molt agradable i vaig acceptar. Al cap d'uns anys de treballar el repertori amb en Rafel, ens vam reunir amb en Joan Bibiloni, per engegar el projecte Voramar (Satie Produccions, 2010).
Quina tasca ha realitzat Joan Bibiloni com a productor d'aquest nou disc?
La primera tasca d'en Joan com a productor ha estat seleccionar el repertori. En Rafel va venir amb molt de repertori. Va fer una preselecció, a partir de les partitures. I després una vegada seleccionat el repertori jo el començava a estudiar durants uns mesos. Lo interessant d'aquest triangle esdevenia quan anàvem a gravar a l'estudi. L'obra, d'alguna manera, anava madurant o millorant en el procés d'interpretació. Tots tres plegats preníem decisions conjuntes perquè sis orelles hi senten millor que dues. Era un procés de creació entre el compositor, l'intèrpret i en Joan Bibiloni, que escolta des d'un altre punt vista. Crec que la gràcia és la fusió de les nostres trajectòries musicals. Ells dos venen de la música folk, pop i jazz i el meu perfil fins que els vaig conèixer era del tot clàssic. Per la seva banda han apreciat aquest rigor clàssic i jo m'he amarat de les seves idees i gustos vers la música contemporània.
Quina és la clau per esdevenir un bon intèrpret?
Primer la disciplina diària de treballar la tècnica de l'instrument, la pulcritud i no conformar-se amb les mitges tintes. Intentar evolucionar cada dia. Per fer això ajuda escoltar molta música de diferents estils i d'aquesta manera cultivar la sensibilitat d'entrendre i sentir cada estil musical.
Quins són els plans de futur per a aquesta tríada manacorina?
L'energia la volem focalitzar a consolidar aquest projecte. Entre Voramar i aquest disc han passat vuit anys. Volem agafar-nos un temps i tenir uns anys de presentar el nou treball. Amb tot tenim un projecte paral·lel, un concert molt especial on mesclarem la música de Voramar i Cinema per a tres amb la poesia d'Antònia Vicens en el marc del Festival de la Poesia de la Mediterrània que se celebra al Teatre Principal. Aquest concert serà el proper 30 de maig. Avui dia els temps són més llargs. Hem tornat als directes, no és com abans, que tenies un mercat discogràfic ben nodrit.
En el pla estilístic, en aquest nou disc hi podem endevinar influències de Chopin i Débussy, és correcte?
Sí que es podria dir que Voramar beu d'un neoromanticisme molt inspirat en Chopin. Fem servir la paraula neo en el sentit que som al segle XXI. Al Cinema per a tres hi podem trobar una influència clara de Claude Débussy, un neoimpressionisme, tot i que hi ha algunes peces com ara "Dues meditacions" amb una influència clara del dodecafonisme.