Text: Joaquim Vilarnau. Fotos: Arxiu Enderrock.

Camil Blanes es va posar de nom artístic Camilo Sesto perquè el seu nom ja havia estat utilitzat per cinc generacions d’avantpassats que es deien igual que ell. Per tant, ell era el sisé, o sigui, el ‘sesto’. Un cas ben diferent, però que recorda al pseudònim que emprava Joan Oliver quan escrivia poesia: Pere Quart. El Pere se’l va posar perquè era un nom que li agradava; el ‘quart’ perquè tenia tres germans més grans que ell.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Td0nVRorJKc[/youtube]
Nascut a Alcoi, Camilo Sesto va fer pràcticament tota la carrera en castellà però mai no va renunciar a la seva llengua i sempre va recordar els seus orígens, Alcoi. Això queda reflectit en l’única cançó en català que va publicar en un disc de Camilo Sesto: “El meu cor és d’Alcoi”. Es tracta d’un tema melòdic, molt en la línia del cantant que vol glossar i homenatjar el seu poble. No té res a veure amb el retrat més melancòlic de la ciutat que fa Ovidi Montllor a “El meu poble, Alcoi”. “El meu cor és d’Alcoi” pertany al disc A voluntad del cielo (Ariola, 1991).



A banda d’“El meu cor és d’Alcoi”, hi ha dos enregistraments més de Camilo Sesto en valencià. El primer és la gravació més antiga: “No la canteu més” al costat de la seva primera banda, Los Dayson, un grup de pop alcoià amb Camil Blanes de solista que va gravar també “El ayer”, una adaptació dels Beatles. Entre una gravació i l’altra, el cantant va versionar una de les primeres cançons de Raimon, “Som”. Tot i que no va aparèixer en cap disc –tenia pensat inicialment incloure-la a Amanecer/84 (Ariola, 1983)–, es pot recuperar a youtube.



Camilo Sesto, com Nino Bravo, són dos bons exemples de músics melòdics valencians en castellà que van triomfar arreu i que es van mantenir fidels a si mateixos.