Els Premis Ovidi 2019 van servir per consagrar un nou nom entre els referents de la música en català al País Valencià: Nomembers. Fa sis mesos van publicar el primer disc, titulat com la banda: Nomembers (Hidden Track, 2019) i en aquest temps han aconseguit seduir un grup se seguidors que a poc a poc va creixent. A la gala dels Ovidi, es van endur dos premis: millor disc de grup revelació i millor disseny.

Text: Joaquim Vilarnau. Fotos: Eugenia Gómez.

Què suposa per a un grup com vosaltres guanyar dos premis Ovidi?
Nomembers: Motiva molt. És un reconeixement molt important i ens dona visibilitat perquè tenir un grup i compaginar-ho amb altres coses, aconseguir quedar per assajar quan uns vivim a València i el Toni viu a Alcoi… Tot ens costa molta feina i molt esforç i el premi és una empenta molt gran perquè fa que el teu nom surti a molts llocs i arribi a gent que encara no et coneix. Pensa que aquest és un disc molt personal, hi ha molt de Toni, de Sandra, de Lola i de Dario.

Per ser un disc molt personal trobo que la majoria de les lletres parlen de la mort i el disc desprèn un aire pessimista.
N: Sí i no. Quan escoltes el nostre disc, la primera sensació que tens és tristesa, però en realitat parlem de la vida utilitzant la mort com a recurs. És un cant a la vida, fins i tot als últims moments de la vida. Parlem de la mort amb molta llum, perquè tenim por de morir i, si tens por de morir, és que vols seguir viu…

Tenir port de la mort és estar viu; estar trist és un sentiment que també et fa estar viu i que a més et fa assaborir més els moments alegres…
N: Exacte. Jo sempre dic que la tristesa és un sentiment que no s’arriba a gaudir. No estem educats per fer-ho. Pot sonar una mica cru. Les persones som animals de sensacions i ens agrada riure però també estaria bé saber treure el màxim partit de la tristor. En realitat també ens agrada estar tristos i per això tenen èxit les pel·lícules dramàtiques.



La música de Nomembers s’adiu molt bé al text que canteu.
N: Primer componem la música, després fem el text i després retoquem la música per adequar-la al que volem cantar. Quan ja vam tenir les cançons acabades, la gent ens deia que havíem fet un disc conceptual. No ho havíem pensat i la veritat és que té un fil conductor totalment clar. No va ser premeditat. Vaig pensar: "la primera volta que ma mare escolte les cançons es creurà que tinc un problema…" I això mateix va passar amb l’estil de música i del so del disc. Tots els del grup hem incorporat coses al disc, per això dic que ha sortit molt personal. Quan em pregunten quin rotllo feu, mai no sé què dir.

Jo soc molt dolent posant etiquetes, però vau ser finalistes en la categoria de pop. És fàcil relacionar la vostra música amb la psicodèlia, i la música progressiva... he sentit que diuen que feu slowcore… N’hi ha alguna que us agradi?
N: Jo també soc fatal amb les etiquetes i amb els subgèneres. És molt graciós perquè quan acabem un concert ve gent a dir-nos que fem tal estil o tal altre. En una mateixa vesprada ens poden definir amb cinc subgèneres diferents. Per aclarir-nos diem pop. Lola diu pop d’ensomni com a adaptació del dreampop. I m’agrada dir que fem música lenta. O slowcore, que jo no el tenia controlat, però ja l’hem incorporat.

El disc va sortir fa sis mesos. I ara què?
N: Som un poc desorganitzats, però ara tenim ganes de fer el que més ens agrada que és compondre cançons. Funcionem per impulsos. Ja havíem començat a fer alguna coseta, però amb el feedback del premi espere que d’ací un any podem explicar que estem gravant el segon disc.