El comiat de La Raíz, a més dels laments dels seguidors, ha tingut un efecte colateral d'impacte gratament positiu. Pablo Sánchez, líder i vocalista de la formació, ha pres un camí musical més íntim i melòdic, tot i que sense oblidar les arrels rockeres, que ha batejat amb el nom de Ciudad Jara. Tot just fa uns dies que el de Gandia ha fet públic el treball 'Donde nace el infarto' (Propaganda pel fet!, 2020). En parlem amb el cantant per descobrir-ne els orígens.

Text: Helena Martín. Fotos: Arxiu del grup

D'on surt Ciudad Jara?
Sorgeix d'una necessitat meva, personal i artística, de plasmar un matís més personal i íntim que a La Raíz no podia fer realitat. Va ser acabar l'últim disc i al meu cap ja hi tenia la idea de gravar alguna cosa diferent, no sabia què ni amb qui, tot i que sabia que seria amb el Tato, un amic meu de tota la vida. A part, anava a ser pare i això em feia plantejar la trajectòria amb La Raíz per gaudir de la criança i aprofitar-la per treballar en alguna cosa nova. A nivell emocional, a més, La Raíz em va generar molt estrés perquè era molt exigent, érem en un moment molt totxo i, a nivell compositiu, gravar un altre disc se'm feia un món.

En aquest àlbum, com comentes, has fet un gir cap a un terreny personal, que en el pla de la sonoritat s'erigeix més melòdic. 
Sabia que per musicar el que estava pensant, necessitava un altre estil. Després han anat sortint cançons i han begut menys del rock i més d'intimitat. Tira cap endins en lloc de cap allò explícit i de festa. Seria un disc, més que de moure, de commoure. 



Aquest canvi, però, ha suposat una renúncia?
Va ser un canvi sincer que em va sortir del cor. Soc un artista i no estaré tota la vida cantant i ballant ska, hi ha moltes coses que vull expressar. S'havia de respectar La Raíz amb el seu estil, ja veurem si torna algun dia. Era un pas molt arriscat. 

Era un pas necessari a nivell personal?
Tots tenim etapes a la vida, i a nivell emocional anem canviant. No tota la vida vols estar aixecant la veu; a vegades vols que t'escoltin d'una altra manera i parlar de les misèries que tens. M'estranya que hi hagi gent que sempre vulgui fer el mateix.

Pel que fa a lletres, utilites més recursos, ets menys explícit. Aquesta poeticitat s'ha intensificat un cop has deixat La Raíz? 
Tenia guardades moltes coses. Quan vaig acabar de compondre l'últim disc de La Raíz ja em venia de gust expressar altres coses. Va arribar un punt en què jo estava molt angoixat, no m'agrada gaire girar. Em van quedar algunes coses al tinter que he posat a l'àlbum de Ciudad Jara. M'agrada la poesia, fer lletres que la gent pugui interpretar a la seva manera, que tinguin més filosofia i literatura. 

Quins autors t'han influenciat?
Quan estic de gira llegeixo poesia. Sempre havia llegit Miguel Hernández, que a més és del meu poble, però és un poeta de lluita. També he llegit Ángel González, Alberti... De música m'agrada Jorge Drexler, Sílvia Pérez Cruz, Maria Arnal i Marcel Bagés, Joaquín Sabina...

Com ha estat el procés de creació del disc?
Va ser un any de composició, amb recerca de músics, de productors... Va ser tot molt orgànic, molt meditat. He estat compaginant-ho amb la criança de la meva filla, ha estat fotut, suposa molt d'esforç. Quan feia la migdiada, em posava a treballar durant vint minuts, i això és una putada per un músic perquè la inspiració no ve quan la crides. Però tot el dia pensava en la música quan cuidava la meva filla, cosa que ha provocat que no hagi pogut criar la meva filla de manera relaxada.

Com esteu percebent la rebuda de la gent?
L'èxit que ha tingut tan precipitat et fa posar nerviós. Per una banda és el fruit de tant treball, però imposa molt. La gent ha entès la deriva musical que he agafat, i això m'encanta, més que els agradi una cançó o no. Jo volia sortir amb una proposta arriscada, volia justificar la meva deriva artística. Més enllà d'això, no tinc expectatives, no podem demanar més.