Carmen Foto: Antoni Bofill (Gran Teatre del Liceu)
Qui signa aquestes línies ha volgut que aquesta crítica fos publicada just en haver finalitzat les representacions de la Carmen (1875) de Georges Bizet (1838-1875), dirigida escènicament per Calixto Bieito, que han tingut lloc al Gran Teatre del Liceu les darreres setmanes. I ho ha fet amb una doble intenció.
En primer lloc, potser comença a ser hora que l’espai de la crítica no només jugui un paper anomenem-lo de censor o tribunal dels encerts o desencerts en l'aspecte musical i artístic. Amb això, que consti en acta, no estem assenyalant cap dels col·legues que professen aquest lloable exercici de la crítica musical, però sí que ens sembla just assenyalar també alguns encerts que, malauradament, quasi ningú ha indicat en haver-se realitzat aquesta reposició, com ara l'aposta de la direcció del Gran Teatre del Liceu per la reposició d’una Carmen signada per Bieito, indubtablement un dels títols que més funcionen i van com anell al dit a la posició i voluntat expressiva d’aquest director teatral. Aquest funcionament basat en una adaptació i lectura marca de la casa, tenyit d’una estètica establerta de ple en això que alguns s’han entestat a anomenar postmodernitat i que altres assenyalen com l’arribada de temps posthumans (llegim Sloterdijk o Fukuyama), va arribar plenament a un públic no estrictament habituat a l’òpera. Si bé això a alguns els pot molestar, creiem que una de les funcions d’un teatre d’òpera públic és adreçar-se a nous públics. És per això que, més enllà dels títols escollits, més o menys coneguts o populars, és important saber oferir produccions que puguin despertar l’interès a aquest públic no operístic i, una vegada finalitzades les representacions, podem escriure: missió complerta. Bravo!
En segon lloc, i possiblement ja depassant l’espai d’aquestes línies, per fer una reflexió sobre el model de teatre d’òpera. El nostre Liceu s’ha basat, potser excessivament, en un model amb molt poca reposició. No estem parlant, en absolut, d’agafar el model de teatre centreeuropeu on gairebé cada dia hi ha funció d’òpera, ballet o concert, perquè possiblement no disposem d’un públic tan melòman, però sí que ens sembla important realitzar aquestes reposicions, perquè possiblement són un camí per despertar l’interès d’un públic consumidor de cultura que no és estrictament operístic. És per això que, al marge del que s’hagi pogut dir, podem afirmar que les reposicions són un lloable camí en la missió d’un teatre públic.
Artísticament, res que no poguéssim esperar: Uria-Monzon encarnant una seductora i gran Carmen en l'aspecte teatral (menys en el vocal), i un equilibri vocal en el repartiment per convertir aquestes funcions en el que es buscava: una festa de i per a l’òpera. Van ser correctes les aportacions de les forces corals i orquestrals de la casa, dirigides amb un excés d’exacerbació per l’interessant director letó Ainars Rubikis.
.gif)
.gif)
