Benjamin Clementine Foto: Xavier MercadéEl Vida és un festival que intenta posar molta cura en tot el que fa. A un cartell d’artistes decidit amb molt d’encert s'hi afegeix una localització i uns espais creats i cuidats amb molt d’afecte. També es nota la seva passió per la música, al cap i a la fi l’element central de tot festival, i el fet que pocs dels concerts se solapin entre si demostra que la seva intenció és que es pugui fruir de la música sense condicionaments. Per a qui escriu aquestes línies, potser només faltaria una mica més d’encert a escollir la zona d’acampada del festival i ja seria la bomba.
La jornada del divendres arrencava amb la ràbia post-punk dels madrilenys Juventud Juché i amb la proposta intimista de l’ex-Slowdive, Neil Halstead. El primer dels dilemes a resoldre quant a coincidència de concerts va ser haver de triar entre Ezra Furman i Mourn. El jove nord-americà tornava a casa nostra amb la seva proposta basada en el rock'n’roll en la línia de Johnatan Richman, amb un saxo persistent i fent gala de bones cançons, moltes de les quals apareixeran en un nou treball que publicarà en les properes setmanes. Evidentment l'hora no el va afavorir, ja que la calor a les 7 de la tarda era de justícia, però el poc públic que presenciàvem el xou en vam poder gaudir plenament.
La millor opció a aquella hora era visitar El Bosc, el pinar de la masia on hi havia els escenaris petits. Xoel López actuava al Vaixell, una barqueta de pescador, on va oferir una actuació solvent, sol amb la guitarra i l’harmònica. Va començar joiós amb “Hombre de ninguna parte” i “Caballero”. El final amb “De piedra y arena mojada” va fer fins i tot que la gent arranqués tímidament a ballar. Els següents d'actuar van ser els granadins Grupo de Expertos Solynieve. El grup de Manu Ferrón i J de Los Planetas va començar amb problemes d’equalització, que intentaven compensar amb el seu bon humor i que es van arreglar a partir de “Claro y meridiano”. No van faltar reivindicacions, amb oda inclosa a Varoufakis.
Benjamin Clementine va ser l’encarregat d’estrenar l’escenari Estrella Damm en el que era el seu debut per les nostres terres. Ho va fer acompanyat per una banda amb violoncel, bateria i un altre teclat que acompanyaven puntualment el que eren els grans protagonistes de l’escenari, és a dir, la fantàstica veu de l’anglès i el seu piano de cua. Va presentar el que de moment és el seu únic disc, At Least for Now (Behind, 2015), i es va convertir en un dels primers moments destacats del festival, amb una actuació delicada i hipnòtica que, a grans trets, podriem emparentar amb Antony.
Com si no volgués destorbar l’estat en què havia quedat l’espectador després d’allò, Joan Miquel Oliver va començar la seva actuació també en mode relax. Van ser dues cançons per deixar que la gent es resitués. A la tercera, “Pegasus”, va començar la marxeta, o com ell ho va anomenar, 'reggaetón' mediterrani, l’adaptació del seu repertori al format de festival. Va acabar amb una potent versió de “Lego”.
El cap de cartell del divendres però, era el grup de Filadèlfia The War on Drugs, que s’estan convertint en els nous abanderats del rock americà alternatiu des que Wilco van decidir reposar per un temps. Lost in the Dream (Secretly Canadian, 2014) és un disc fantàstic que recull i reactualitza tota aquesta herència nord-americana, el gran disc que podia haver gravat algun dia Bruce Sprinsteen si hagués mirat cap al futur i no cap al passat. El concert va girar al voltant d’aquest disc i va mostrar com n’estan de confiats i compenetrats a dalt de l’escenari. Només per començar ja van atacar “Burning”, i “Red Eyes” va aparèixer a mig concert. La cosa no va decaure, i amb un Adam Granduciel encertadíssim a la guitarra, la seva mescla d’hipnotisme i èpica el van convertir en el gran concert de la primera nit.
L’increïble so que van desplegar els nord-americans va condicionar tota la resta. Per començar, Nueva Vulcano, que arrencaven just després a l’escenari La Masia, el més complicat quant a sonorització. Les ganes dels barcelonins van fer que la cosa anés millorant a mesura que avançava el concert. Els britànics Martha també són tot ganes, potser massa. El seu repertori ple de bones melodies va quedar una mica deslluït en un directe amb excés de velocitat i menys detallista que en estudi.
Super Furry Animals eren els encarregats de tancar l’escenari gran. Tornaven a actuar per aquí després d’un temps aturats a causa dels projectes paral·lels del cantant Gruff Rhys. El concert va començar esbojarrat, com és costum en ells. A la part central es van centrar en mitjos temps que van fer decaure una mica la cosa. Van aconseguir reprendre el bon camí encadenant “Juxtaposed with U”, “Something 4 the Weekend” i “Golden Retriever”, però el final va tornar a ser un pèl massa psicodèlic per les 3 de la matinada en un festival.
Va tancar la nit l’electrònica ballable de Tiger & Woods i la sessió de DJ Coco.
De dia i de nit, tot dissabte musical
La jornada de dissabte començava ben d’hora. A les 11 h arrencava la música a l’escenari situat a la platja de Vilanova, La Daurada Beach Club, amb sessions de DJ i un parell d’actuacions. Amb la calor que feia el dissabte al matí, l’escenari situat a l’interior del club es va convertir en una mena d’hivernacle que va deslluir una mica l’energia dels dos grups que hi van tocar. Primer els valencians Polock van demostrar per què s’han fixat en ells alguns mitjans internacionals. El seu pop lluminós, molt en la línia dels francesos Phoenix, els ha valgut nombroses bones crítiques arreu, i pel que es va veure a La Daurada també saben defensar les seves cançons perfectament en directe. Un nou projecte amb visió internacionalista que apareix per casa nostra.
L’altre concert del matí va anar a càrrec del supergrup barceloní Mi Capitán, el projecte que ha reunit úsics d’altres bandes com Standstill, Depedro, Egon Soda i Love of Lesbian amb la intenció de recuperar el rock amb majúscules. En directe mostren actitud rockera, gestos i paraules, amb tot el que això pot implicar, però sonen realment compactes i tenen cançons que funcionen perfectament en viu; “Es suave la voz” va sonar fantàstica. Van acabar amb una versió vitaminada d'“Alta suciedad” d’Andrés Calamaro, un dels referents sonors d’aquest projecte que s’haurà de veure si perdurarà molt en el temps o no.
I arribar i moldre a la tarda, amb Senior i el Cor Brutal a l’escenari La Cabana. Tocaven Fryars a l’escenari La Masia, però l’experiència del dia anterior va fer que ens refugiéssim en l'agradable temperatura que proporcionava l’ombra dels pins en el Bosc. Allà Miquel Àngel Landete i els seus van oferir un directe potent, com és costum en ells, i vam poder comprovar com cada cop van incrementant la seva legió de seguidors (entre els quals m'hi compto, cada cop més, sobretot quan aproximen el seu so a bandes com Teenage Fanclub).
Després de l’energia dels valencians, habituar-se al directe de Nacho Vegas va ser complicat. L’asturià, acompanyat per Abraham Boba al teclat i les percussions, va plantejar un concert intimista, amb la seva veu a primer pla. Al final va interpretar la cançó contra els desnonaments que va crear per a una acció de la PAHD Astúrias. A Andrew Bird li tocava a l’escenari La Masia, que el dia anterior no havia sonat gaire fi. Es va presentar en format de trio i des de l’inici semblava que per primer cop la cosa sonaria com toca, amb el seu violí com a element central. “Give it Away” va sonar la tercera i va ser el primer moment àlgid del xou. Tot just després alguna cosa va fallar i va fer baixar el clímax al qual s’havia arribat. Per això va triomfar més anar a veure el final de Miquel Serra. Els pocs presents al concert vam poder gaudir del món peculiar de Serra i els seus, on destacar el paper cada cop més important de Pep Toni Ferrer (Oliva Trencada), fins i tot en presentacions i diàlegs. El final del concert, quan començava la nit i la il·luminació acoloria les fulles dels arbres, va ser un dels moments màgics de la nit.
Father John Misty també va arrencar fort. Poca gent es podia esperar que Joshua Tillman fos el xòuman que va demostrar ser. El membre de Fleet Foxes va sortir a entretenir l’audiència des del principi, baixant al fossar sempre que era necessari, interpel·lant el públic i amb els seus balls i moviments constants. Musicalment va ser un concert molt correcte, però el personatge es va acabar menjant l’espectacle.
A continuació era el torn dels també nord-americans Woods a l’escenari La Masia, i esclar, també van tenir problemes de so. Tenen bona fusta i el seu pop psicodèlic està plagat de bones melodies, però no van aconseguir agafar ritme a causa dels problemes tècnics. Això va fer que abandonés abans del final per anar a buscar un bon lloc a primera fila per veure el retorn de Primal Scream a casa nostra. Tot i que fa temps que no graven un bon disc, els seus directes continuen sent infal·libles i el concert del Vida no va ser menys. Van arrencar rockers i a la tercera ja va sonar “Jailbird”, primer èxtasi de la nit. Incomprensiblement els seus directes sonen bé, i dic incomprensiblement perquè a Bobby Gillespie comença a fallar-li la veu i sembla que hagi de desmaiar-se en qualsevol moment, cosa que no arriba a passar mai. Mentrestant la cosa segueix endavant, i de quina manera. Aquesta primera part es va tancar amb una portentosa “Shoor speed/kill light” que va sonar cabrejada com en els bons temps. “Cry myself blind” i “Higher than the sun” van servir de repòs per encarar una recta final potentíssima amb “Swastika eyes”, “Loaded”, “Movin’ on up” i “Rocks”, que es van convertir en una celebració col·lectiva. Va ser el gran moment del Vida 2015.
Com va passar el dia anterior, després de Primal Scream era complicat presenciar un concert amb la mateixa càrrega adrenalínica. La millor opció va ser anar a veure Mambo Jambo. La gent volia continuar la festa i van omplir l’escenari La Cabana, on els barcelonins van oferir un xou marca de la casa, rock'n’roll i swing amb unes gotes de surf que van fer les delícies dels allà presents.
S'acostava el final. Guille Milkyway era l’encarregat de clausurar l’escenari gran d’aquesta edició del Vida i en principi ho va clavar, amb una sessió de música disco i pop electrònic a les quals ens té acostumats, però es va anar torçant fins al punt en què van sonar Sonia y Selena. Va ser el moment en què vaig decidir abandonar el Vida i esperar ja l'edició del 2016, de la qual durant la nit de dissabte es va revelar un dels artistes que formarà part del cartell: The Divine Comedy. Tot fa presagiar que, si no van molt malament les coses, continuarà havent-hi Vida.
.gif)
.gif)
