Stanley Clarke, durant la seva actuació a Vilafranca del Penedès Foto: Banc Sabadell Vijazz Penedès
No hi ha gaires festivals que hagin aconseguit crear-se una imatge pròpia i característica. La del Vijazz està clara: rius de gent circulant equipada amb copes de vi pel casc antic, entre el càlid escenari de la plaça Jaume I i la rambla de Sant Francesc, on un altre escenari conviu amb els estands i els espais on es van fent sessions de maridatge i activitats paral·leles.
Aquest divendres, quan
Stanley Clarke i els seus músics van pujar a l'escenari les cadires que ocupaven la plaça de Sant Jaume i les escales de la basílica de Santa Maria ja eren plenes des de feia una hora. Així és que el músic de Filadèlfia, una de les grans figures del jazz-rock forjat als anys setanta del segle passat, va anar per feina. Va agafar el baix elèctric i amb una introducció de nervi funky va convidar els seus tres joves acompanyants -el pianista georgià
Beka Gochiashvili, el teclista de Los Angeles
Cameron Graves i el bateria de Dallas
Michael Mitchell- a anar-se endinsant en una carrera vertiginosa de ritme i melodies accelerades. Atenció! Aquests tres músics tenen 19, 20 i 20 anys respectivament! Fent conya al seu costat,
Clarke va presentar-se com a
Louis Armstrong i va dir que ja tenia cent anys.
Michael Mitchell, pura energia Foto: Banc Sabadell Vijazz Penedès
Al segon tema,
Clarke ja va aparcar el baix elèctric i va asseure's en un taburet per abraçar el contrabaix, l'instrument que presidiria la major part del concert. Amb el contrabaix, el músic va deixar de banda el seu vessant més funky i jazz-rock per abraçar textures més ambientals, líriques i coloristes, sovint emmirallades en l'exuberància de la música brasilera. Són aquests tons els que predominen al seu darrer treball,
Up (Mack Avenue, 2014), on tan aviat recrea les platges carioques a "Brazilian Love Affair" com agafa l'arquet per fregar les cordes a "La canción de Sofía".
Ara bé, que
Stanley Clarke deixés una mica de banda el seu cantó més funky no vol dir que el concert no tingués intensitat. És difícil no tenir intensitat quan hi ha un bateria com
Mitchell, capaç de percutir els plats amb la força d'una piconadora. Al seu costat
Gochiashvili també va lluir-se amb solos martellejants i calòrics, mentre el teclista
Graves aportava un cert contrapunt amb veus ara de flauta, ara de vibràfon, i amb més sentit melòdic. Quina classe tan ben avinguda, aquesta.
Ja al final, el mestre
Clarke va tornar a agafar el baix elèctric per tancar la festa amb el riff poderós i les frases discotequeres d'"School Days", un dels temes totèmics del jazz-fusió i la seva composició més emblemàtica (diu que el músic va començar a tocar el baix perquè va arribar tard a classe de música i ja no quedava cap altre instrument...). Mentrestant,
Dani Nel·lo i
Ivan Kovacevic s'anaven preparant a la rambla de Sant Francesc per continuar amb la festa i el vi en companyia de la
Barcelona Big Blues Band.
Aquest dissabte 4 de juliol, el Banc Sabadell Vijazz Vilafranca continuarà amb les actuacions entre altres del
Kurt Elling Quintet i
The Bad Plus amb
Joshua Redman, mentre que diumenge 5 de juliol encara hi haurà l'oportunitat d'escoltar els inclassificables
Ibrahim Trio i, finalment, un altre trio inquiet i heterodox, el que encapçala la teclista
Hiromi.
Ambient durant el concert a la plaça Jaume I Foto: Bernat Almirall / Banc Sabadell Vijazz Penedès