Alidé Sans. Foto: Xavier Mercadé
EDR: D'on ve Alidé Sans?
Alidé Sans: Sempre havia fet música, era la meva manera de jugar. La meva mare, Lúcia Mas, era professora de música, i també cantautora en aranès. Vaig estudiar piano clàssic, després moderna, i dels 15 al 17 vam fer una banda de jazz a la Vall d'Aran. Amb quinze anys em va donar per agafar la guitarra i vaig començar a fer les meves cançons. El novembre del 2012 vam fer amb el grup de rap de la Vall d'Aran Sin Hip Hop No Hay Crew el clip de la cançó "Esperança", contra la violència de gènere. Aquesta cançó va tenir molt de ressò a tota la vall.
EDR: I el pas següent?
A.S: Després vaig conèixer la gent del BarnaSants i, coses de la vida, va sortir l'oportunitat d'inaugurar aquest festival a Viella el 2013, amb l'Enric Hernáez. Això va ser com una explosió, vaig tenir l'oportunitat d'actuar a festivals d'Occitània, Catalunya... I el setembre del 2013 vaig participar a la Diada de l'Onze de Setembre al parc de la Ciutadella, a Barcelona. Hi vaig interpretar l'himne de la Vall d'Aran, "Aqueres montanhes", col·laborant amb Toni Xuclà. Amb en Toni ens vam entendre bé i vam anar continuant fent feina. Vam decidir fer un disc.
EDR: El disc surt amb una nova plataforma, Comuna XXI.
A.S: Sí, quan ja teníem encarrilat el disc amb en Toni Xuclà ens va arribar la proposta de publicar-lo amb Comuna XXI, una nova iniciativa de Luis Mendo i Bernardo Fuster (músics de Suburbano), per donar a conèixer nous valors joves. Vam anar a Madrid i amb aquesta gent vam acabar de polir el disc.
EDR: En molt poc temps, una cosa t'ha dut a una altra a la teva carrera.
A.S: S'ha de tenir sort a la vida: tenir oportunitats, i després saber agafar-les i treballar-les.
EDR: Com definiries musicalment les cançons del disc?
A.S: Això sempre m'ho pregunten i no sé què dir. Faig el que em surt. He escoltat molt de reggae, m'agrada molt la música negra. En el passat vaig estudiar molta clàssica i alguna cosa de tradicional (amb onze anys havia après a tocar l'acordió i havia anat a Arsèguel, i el segueixo tocant una mica). Mira, quan en tenia quinze vaig decidir no escoltar gaire música, vaig pensar: "Així trauré la meva essència". El que sí que veig és que tinc una part més fosca i una altra de més il·luminada, i això es plasma en el disc. El títol també fa referència a això: la idea central és que el paradís és un estat mental que depèn en bona part de tu. Pots escollir la llum i la foscor, i jo trio les dues. La part gràfica del disc també recull aquesta idea: vam fer les fotos en un bosc a les 6 del matí, buscant les llums i les ombres.
EDR: Què representa per a tu cantar en aranès?
A.S: Quan vaig començar a fer cançons, ho feia en castellà, sense pensar-ho gaire. Fins que un bon dia em vaig dir: "Alidé, què estàs fotent? Tens una llengua que s'està morint, amb la qual has crescut i has après a l'escola. Fes alguna cosa de profit!". Va ser una presa de consciència. Abans potser veia l'aranès com una cosa antiquada. Ara el veig com un món per descobrir.
Aquí podeu veure alguns fragments de l'actuació d'Alidé Sans al Harlem de Barcelona, en el marc del festival BarnaSants 2015:
.gif)
.gif)
