Bikimel. Foto: David Ruano
La recerca i la força de la paraula cada vegada ha anat prenent més presència en la lírica de la vallesana. Morir d'un llamp (Satélite K) està format per cançons pop vitalistes, tot i que l'hagi batejat amb una acció que pot semblar fatalista. El disc sortirà a la venda el 18 de setembre i l'endemà el presentarà al Mercat de Música Viva de Vic (Teatre L'Atlàntida, 21.45 h). Parlem amb Bikimel d'aquestes noves cançons.
EDR: Morir d'un llamp és un disc apte per a tots els públics?
Bikimel: Sí, està pensat perquè arribi a tothom. Tinc tendència a ser rebuscada amb les melodies quan componc, però vaig aconseguir fer una bona síntesi amb la cançó "Nen del bosc" i vaig trobar el camí a seguir. Vaig agafar altres temes que tenia començats, com "Nina de vidre", i els vaig quadrar amb el concepte de cançons cançons. Per a mi Stat Jònic (Temps Record, 2009) era el meu jo, Farrera (CC / Temps Record, 2013) va ser mirar algú que no sóc jo però des dels meus ulls, i a Morir d'un llamp (Satélite K) parlo a algú altre. Primer va ser introvesió, després extroversió, i el nou disc és sociabilització.
EDR: Des que vas arribar a la final del Sona 9 2007, com han evolucionat les teves cançons?
B: El primer disc va ser una bona entrada per agafar confiança, amb l'equip de Jordi Mora; al segon, a Farrera, ja vaig fer tota sola la producció perquè el projecte ho requeria. En aquest tercer, en canvi, he volgut delegar-la a David Soler, amb qui vaig fer la gira anterior i ens vam entendre molt bé, i a Lucas Suárez, que ja havia col·laborat a Farrera i amb qui som amics.
EDR: Per què són tan importants aquests productors per al projecte artístic de Bikimel?
B: És un luxe haver disposat del seu talent i el seu criteri, són els meus millos amics. És un disc que per primer cop té concepte de banda. Abans havia fet experiments rars i ara he trobat amics de viatge, una família musical. Amb en Lucas i en David ens agrada molt experimentar, i aquest cop hem anat a buscar els referents clàssics. El disc és un homenatge a la cançó pop dels noranta, amb lletres molt directes, excepte amb "Fil imaginari", on torno als anys vuitanta, i "El joc dels disbarats".
EDR: Has versionat Pi de la Serra ("L'home del carrer") i has conegut Lluís Llach (finalista en tres edicions al Certamen Terra i Cultura). Què creus que ha aportat la Nova Cançó a les noves generacions?
B: No crec que Lluís Llach o Pi de la Serra ens hagin ensenyat gaire, perquè no els hem sabut escoltar prou o no els hem fet gaire cas, en general, tot i que encara tenim possibilitat d'aprendre de la seva autenticitat i de la seva lluita per uns ideals. En les seves cançons hi ha un compromís social que no hem sabut traslladar de manera col·lectiva ni al pla polític ni a l'ètic, més enllà del paper personal, com a dona i com a individu de la societat actual. És una de les coses que m'agradaria aprendre'n, a més de la seva professionalitat com a músics i cantants. Potser no ho hem assolit perquè no hem tingut la mateixa plataforma de què van disposar, però en tot cas això només es pot guanyar als escenaris a còpia de fer molts concerts.
A Spotify ja es poden escoltar tres cançons més d'avançament del disc ("37", "Fil imaginari" i "Infla les veles"):
.gif)
.gif)
