Enric Verdaguer: "He après a tenir paciència, no cal córrer"

Enric Verdaguer. Foto: Ivan Paulick

Enderrock: Què suposa per a tu publicar el teu primer disc amb dos segells de referència en l'àmbit nacional i internacional com són Música Global i Sony Music?
Enric Verdaguer: La veritat és que és tot un honor en majúscules! Mai m'hauria imaginat que això passaria. Sóc conscient que aquesta oportunitat és molt gran, i el meu principal objectiu actualment és aprendre de cadascuna de les persones que em vaig trobant en aquest camí.

 
EDR: Vas firmar el teu primer contracte discogràfic el 2012. Com ha estat el procés de gestació del disc al llarg d'aquests tres anys?
E.V: Ha estat llarg. Al principi semblava que tot havia de passar en menys d’un any, però finalment han estat tres; tres anys en què he canviat moltíssim com a persona i musicalment parlant. El que hi ha al disc és una selecció de cançons que han estat escrites al llarg d’aquests últims tres anys (quan vaig fitxar per primera vegada només tenia tres cançons escrites). He après a tenir paciència i he vist que no cal córrer. Tinc 20 anys i encara em queda molt per fer i per explorar, i m'ho vull prendre amb calma concentrant-me en el present i intentar absorbir tot el que es pugui de l’ara i aquí.

 

EDR: Com valores la feina de Toni Ten i Antonio Escobar a la producció i arranjaments del disc? E.V: El resultat final m’encanta! Han estat molt atents amb mi, buscant exactament el que volia, i la relació era ben honesta. Si una cosa no la vèiem bé, no teníem cap problema a dir-nos-ho i en buscàvem una altra. Així hem anat creant Moonstruck (Música Global / Sony Music).

ER: Les cançons de Moonstruck són molt personals. No et feia por despullar-te massa al primer disc?
E.V: Evidentment. Com que és la primera vegada que comparteixo amb la resta de gent el que he viscut, penso o escric sobre mi, em fa una mica de respecte, però la música és ara mateix l’única manera que tinc de treure el que es mou dins meu. D’aquesta manera, a l’hora d’interpretar-les entres molt més dins els universos de cada cançó i per tant és menys difícil connectar amb el públic.

 

EDR: Vas començar tocant la guitarra elèctrica, però ara t'has passat a l'acústica i li dediques una cançó "Blue Guitar". Ja no hi ha marxa enrere? Algun dia tornaràs a agafar l'elèctrica?
E.V: N’estic segur. M’agrada molt el so i el tacte de la guitarra acústica i crec que encaixa força bé amb la meva veu, però el món de les guitarres elèctriques és molt i molt gran. Pots arribar a crear mil tipus de sons i tinc pendent de posar-me a buscar cosetes de nou amb la guitarra elèctrica.

 

EDR: Tots tenim un costat "Freaky"... Quin és el teu?
E.V: El meu costat friqui és evidentment la música. M’agrada molt escoltar música i sobretot navegar per la pestanyeta de 'Descobrir' de l'Spotify.