Roger Mas. Foto: David Ruano
ENDERROCK: A Irredempt et vas plantejar el disc des d’un primer moment com a treball de veu i guitarra, tenint al cap com a referent el Liebeslied (Edigsa, 1972) de Toti Soler.
Roger Mas: Per explicar que el meu era un disc amb veu i guitarra, el Liebeslied és un dels pocs que recordem així. Però no és tant perquè m’inspirés aquest, el Toti és un guitarrista que canta i jo sóc un cantautor que toca la guitarra.
EDR: Toti Soler no es considera cantautor pròpiament. Per què l’agafes de referent? per sensibilitat o per referencialitat?
R.M: Per la radicalitat d'asseure's una tarda en un estudi i gravar les cançons en directe de dalt a baix. Bé, sí, referent sí en el sentit que el Liebeslied no està molt produït, és molt de veritat, està gravat al moment, amb tots els instruments... Perquè avui dia els discos es graven per pistes i es poden mirar moltes opcions d’edició i d'arranjar coses... Fins i tot en l'aspecte creatiu, no només de solucionar petits errors d'interpretació que hi pugui haver a la gravació. I això hi dóna una vida que és com si tingués aquella persona a l’habitació tocant. Jo volia buscar un disc així.
EDR: No feies una proposta tan despullada potser des del Casafont (Picap, 1999). Què ha canviat? Et sents menys a “La margera” que aleshores?
R.M: Ho dius per la cançó “La margera”? Sí, ara em sento menys situat a la margera... però és difícil d’explicar...
EDR: Ja amb el Casafont hi havia un tema del marge...
R.M: És un tema recurrent... A “Els horts” hi sortia la idea del perímetre. Hi ha gent que viu més a prop del nucli de la societat i hi ha gent que viu més en el perímetre. I fora de la societat, poca, perquè fora de la societat la vida és molt dura.
EDR: A "La margera" repeteixes molt una idea...
R.M: La redundància seria copiar, dir coses que ja s’han dit. I la repetició està lligada amb la idea que deia ja a Cançons tel·lúriques, que la tradició és com un riu on tots traiem i posem aigua. I en aquest disc no hi ha cap voluntat de trencar, ni d’experimentar, sinó la voluntat de fer cançons que siguin maques de cantar i d’escoltar, que pensi que estan ben fetes i que hi hagi una certa recerca de la bellesa i una certa harmonia. I això va començar a canviar a partir del dp (K. Industria Cultural, 2003). Crec que al dp és on hi ha la inflexió respecte als meus primers tres discos, i la resta ja...
EDR: Quan titules el teu últim disc Irredempt (‘no alliberat’, ‘dit del territori sotmès a una dominació estrangera de la qual hom espera alliberar-lo’) t’estàs posicionament com a cantautor que no claudicarà davant de res ni ningú?
R.M: No claudicaré com a cantautor. El disc és un exercici d’essencialisme de la figura del cantautor clàssic: veu i guitarra i prou. Per a mi l’irredemptisme m’és més simpàtic. L’irredemptisme és un terme polític que apareix al segle XIX pel ressorgimento italià, i servia en el context de la reunificació de la Itàlia moderna en l’estat-nació que intenten fer, per referir-se a les regions que es consideraven italianes però encara no s’havien annexionat o unificat: Dalmàcia, el subTirol, Malta... I ara per mi Europa és un territori ple d’irredempció. Els russos d’Ucraïna ho són dels altres russos, els catalans independentistes ho som, però els de Ciutadans també són irredemptistes espanyols. En tot cas, m’agrada que la paraula recordi el que si déu vol farem ara: passar o rebentar. És el que hem de fer. I és una cosa ja no catalana, sinó que és molt hispànica, que és un 'mecagumdéu', un cop de taula, i avall. Endavant les atxes i foc a l’obaga. Aquí hi ha la tradició dels carlins i anarquistes del XIX, la del xafem-ho tot, del fins aquí hem arribat. Si les coses no són com jo vull, abans ho trinxem tot. I si ens en sortim bé, i si no...
EDR: Una mica d’acció, perquè si no sempre és queixar-se i lamentar-se... el plany?
R.M: Com que tenim la sensació dels últims anys que els catalans som una gent tranquil·leta, potser no tenim memòria que històricament érem un poble de salvatges, de xafar-ho tot. I no cal anar als almogàvers, al XIX mateix, a Catalunya hi havia unes escabetxinades entre liberals i carlins! Jo crec que quan s’acaba la guerra civil ja no queda sang per vessar, com qui diu...
EDR: Hi ha hagut molta guerra, aquí...
R.M: Molta, en cent cinquanta anys... Des de la guerra del francès fins a la guerra civil no hi ha cinc anys sense bufetades i sèries.
EDR: Però la teva lluita de cantautor no passa per la violència, oi?
R.M: No, el concepte del disc no era polític. És que no hi ha discos així. Quants anys fa que no es fa un disc només amb una veu i una guitarra? Sempre volem posar-hi coses, i músics, i arranjaments... i Irredempt és anar a l’essència. Sabent que és molt arriscat fer això perquè és difícil.
.gif)
.gif)
