Un baríton d'estrena i un clarinet estratosfèric

Crònica del concert Mozart Gerhaher al Liceu

| 28/10/2015 a les 07:00h
Arxivat a: 440Clàssica&Jazz, Gerhaher, Liceu, Mozart
El baríton Christian Gerhaher va oferir un concert centrat en Mozart el passat 20 d'octubre al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, acompanyat de la Freiburger Barockorchester, dirigida per Gottfried von der Goltz i amb un paper destacat per al clarinetista Lorenzo Coppola. Aquesta és la crònica d'Oriol Pérez Treviño.
Christian Gerhahe Foto: Jim Rakete / Sony Classical

Després de la presentació al Gran Teatre del Liceu de l'interessantíssim baríton alemany Christian Gerhaher podem extreure diferents conclusions. En primer lloc, la sorpresa que encara no hagués actuat al coliseu de la Rambla (sí, en canvi, a L’Auditori, de la mà de Pablo González en algunes obres de Gustav Mahler). Si bé és cert que aquest concert pal·liava aquesta absència al Liceu, no és menys cert que els melòmans seguirem pendents de poder-lo veure en una representació operística.

Escoltat el resultat, ningú pot negar que Gerhaher s’erigeix amb tota justícia en un baríton mozartià de primer odre. Més enllà dels gustos i afinitats personals, el resultat musical que vam sentir al Liceu ens el va situar en unes coordenades que expliquen la presència del cantant de Straubing en projectes de batutes tan potents com les de Harnoncourt, Simon Rattle o Dudamel. El sotasignant en pot donar fe des que l’octubre del 2012 va poder gaudir del Jesús interpretat per Gerhaher en la Matthaus Passion de Bach interpretada per la Berliner Philharmoniker i amb direcció escènica de Peter Sellars.

Les coordenades interpretatives de Gerhaher es van basar sempre en un alt sentit en la declamació del text, i van anar com anell al dit a un seguit d’àries mozartianes que van començar amb "Rivolgete a lui lo sguardo", composta originalment per al Così fan tutte i que va ser substituïda pel mateix Mozart per l’ària "Non siate ritrosi". Ja en aquesta interpretació vam comprovar una altra destacada coordenada en l’emissió vocal de l'artista: la recerca de diàleg amb el conjunt orquestral.

Una especial atenció mereix també la participació de l’esplèndida Freiburger Barockorchester, que ha participat en projectes importants a la ciutat de Barcelona: la interpretació del Monogràfic Schumann amb Pablo Heras-Casado (abril del 2014) o un Don Giovanni amb René Jacobs (maig del 2015), ambdues participacions al Palau de la Música Catalana. Des del punt de vista acústic, possiblement la sala modernista és més apropiada per a una orquestra històrica de 33 membres que no l’escenari del Gran Teatre del Liceu, tot i haver situat l’escenari sobre del fos orquestral. Atès el lloc que ocupàvem, no vam tenir problema en la recepció sonora, però en una conversa informal amb el General Mànager de l’orquestra (Hans-Georg Kaiser), aquest es lamentava de l’escassetat del volum que li arribava on era ell. Altres coneguts també ens van avisar d’aquesta mancança, per la qual cosa és just alertar els responsables del Liceu d’aquest problema a l'hora de programar amb orquestres històriques.

L’orquestra va engegar el foc musical amb el meravellós primer moviment de la simfonia París, on tot va traspuar transparència i alegria de viure, amb l’assoliment de preciosos colors orquestrals que, agradi o no a alguns de llegir, només es poden assolir amb l’ús dels instruments originals. La primera part del concert va ser sàviament construïda sobre un desplegament dels tres moviments de la simfonia que alternaven entre si l’esmentada ària i altres de pertanyents a Don Giovanni i Le nozze di Figaro.

Però si aquest concert es recorda durant molt de temps serà per la fulgurant i estratosfèrica versió del Concert per a clarinet i orquestra en la major de Wolfgang Amadeus Mozart. Després d’una presentació en un excel·lent català a càrrec del solista (l’italià resident a Barcelona Lorenzo Coppola), la suma de solista i orquestra germànica va donar com a resultat una de les màximes versions que es poden sentir d’un concert que, ben mirat, pot ser considerat un comiat de Mozart d’aquest món.

En resum, va ser un bon concert, malgrat que per a alguns col·legues no va ser suficient.