El caliu pop-folk d'El Pezpsiquiatra

El Pezpsiquatra. Foto: Juan Miguel Morales

Tot just un any després d'haver guanyat el premi per votació popular del Sona 9, el grup més multicultural del concurs mostra una faceta càlida i propera a La gravedad del asunto (autoeditat, 2015). El disc, on ha col·laborat Núria Planell, acordionista dels també concursants Nuri Total, es va finançar amb l'ajuda d'una campanya de micromecenatge, s'ha enregistrat a l'estudi Can Sons de Barcelona i ha estat produït per ells mateixos.

Amb La gravedad del asunto el sextet instaurat a Barcelona reivindica els temes de la seva maqueta. Les cançons que han estat tocant en directe des que van formar el grup hi prenen una nova dimensió: "Hem donat progressió als temes, que són més dinàmics i tiren endavant de manera natural. La maqueta era un experiment, i l'hem acabat de vestir treballant molt la part harmònica", expliquen.



El principal ingredient que nodreix les melodies i els directes d'El Pezpsiquiatra és la proximitat. De fet, els seus components són tan calents de cossos que han arribat a definir la seva música com a "caliu folk-pop fet amb molt d'amor". En definitiva, el disc és un senzill recull de cançons anticrisi: "Som una petita part de la història de tres anys de la vida entre amics. Hem creat un cercle molt bonic. Hi ha hagut molta crisi i molts problemes per viure i per pagar-se la vida, però El Pez ha nascut amb aquests problemes i amb la gent que hem conviscut tots aquests anys", diuen.



Posaran de llarg el disc La gravedad del asunto en un concert el dijous 26 de novembre al CAT de Barcelona, però mentrestant ja podeu escoltar-ne un parell de cançons. La primera, "Nonos", és un dels seus temes amb més nervi: "Va néixer quasi com un rap amb dues notes molt senzilles repetides en bucle que funcionen com a himne. La lletra busca l'ambigüitat, és una crítica a l'immobilisme de la joventut actual. De vegades estem més preocupats del mòbil que del que passa al nostre voltant. Té influències del rock radical basc, de grups com Piperrak o Gatazka", comenten. En canvi, "Selecció natural" probablement és la cançó més de rock progressiu del disc. "Intenta marcar la condició temporal de l'amor, que és una cosa viva i canviant, una cosa per la qual lluitar. Però també som éssers vius que busquem sobreviure per sobre de tot, i al final la mateixa selecció natural ens diu què ha de continuar i què no", valoren.