A And Now for Something Completely Different, Gabriel Amargant fa gala d'un so elegant robust i precís amb el saxo. També es llueix com a compositor, perquè les set composicions que el formen són diverses i magnètiques. Però hi ha més coses: el quintet que les interpreta és exponent de la qualitat que atresoren els joves jazzistes que actualment tenen al voltant de trenta anys d'edat. En definitiva, aquest és un treball que, com la cadira de potes allargades que es veu a la portada, propulsa aquests músics ben amunt.
Amb aquest segon disc no només amplies la formació a quintet respecte al quartet de First Station, introduint-hi la guitarra, sinó que també eixamples la teva tímbrica particular, perquè tu agafes clarinet i saxos diferents. És un disc més ampli que l'anterior, que sonava més compacte?
Gabriel Amargant: És cert que s'amplia el ventall tímbric. Vull pensar que aquesta ampliació respon al meu creixement com a músic. Quan amb 21 anys em va arribar des de Fresh Sound la proposta de fer un disc, ja vaig pensar d'incloure-hi el clarinet, però al final em va fer cosa i em vaig decidir a limitar el so al saxo. Aquest segon disc ja no respon a un impuls extern, és tot cosa meva. I he pensat: ja que el faig jo, el faré amb aquests elements nous. I encara volia tocar més instruments, però vaig pensar que potser passarien massa coses i el treball acabaria sent dispers.
Al llibret expliques que el títol fa referència als Monty Python, que a casa us agradaven molt... I és un títol que també es pot interpretar en clau irònica, perquè hi ha diferències respecte a First Station però no tantes.
Sí, alguna gent que va escoltar el disc abans de publicar-se ja em comentava aquesta idea, i com que amb la meva germana vèiem molt els Monty Python vaig pensar en aquest títol. Hi ha algunes novetats, però essencialment segueixo la mateixa línia. Hi ha temes que van passant pel meu filtre i que desenvolupem amb un mateix col·lectiu de músics que estem units per una trajectòria musical i també personal. I no només músics, sinó que penso també en la discogràfica, en el tècnic Ferran Conangla. Tots anem subsistint i encara ens estimem!
A més de la música, al disc hi destaca el disseny gràfic de Carlos Pericás.
Avui els músics hem de fer una mica tots els papers de l’auca, però la veritat és que la part gràfica em feia una mica de mandra. Vaig conèixer Pericàs per la feina que havia fet amb Raynald Colom. És un tio encantador i fa una feina d'investigació fotogràfica molt interessant. Vaig decidir confiar-hi i delegar-li completament la portada i la part gràfica. Li vaig dir el títol, li vaig fer escoltar el material i a partir d'aquí ell va fer la feina. Quan vaig veure aquesta portada amb la cadira gegant vaig tenir por que quedés pretensiosa... però el cert és que és una portada que a la gent li crida l'atenció.
Durant el temps que ha passat entre els teus dos discos has tocat en molts projectes, jazzístics i no estrictament jazzístics, com el de la Cobla Sant Jordi amb Joan Díaz i Niño Josele, o la Zarabanda de Juan Perro. Aquestes experiències van formant un bagatge que es plasma en els teus treballs personals?
Espero que sí. De tota manera, això passa una mica amb tots els músics actuals. També he fet molt de clàssic, amb orquestres, amb formacions de cambra... i després hi ha tot el que vas escoltant i et queda a l'oïda, que és igualment important. Escolto de tot i molt diferent, mil coses que em van influint: Piazzolla, per exemple. Això ens duria al debat de què és el jazz avui. Fins a quin punt hem de fer jazz com si fóssim als Estats Units? Els meus pares tenien vinils de jazz 'canònic', el conec i m'agrada, però el que jo faig ha de ser diferent, perquè tenim molts més inputs.
Al disc hi ha una peça, "Seventy Steps to Vallcarca (Stairway to Diego)", que és com una petita suite on llueix l'expressivitat d'Adrià Plana i Marco Mezquida. Has pensat en espais perquè aquests músics facin les seves aportacions al conjunt de l'àlbum?
El material del disc està quasi tot escrit, però el que sí que és cert és que quan un escriu pensa en qui ho ha de tocar. I amb els músics del quintet tenim un background comú. Hem tocat molt plegats, de manera que a dia d'avui ens és molt fàcil fer música junts, hi ha molta complicitat.
Com valores el fet que el disc hagi rebut el Premi Enderrock de la Crítica? I relacionat amb això, creus que el jazz té la visibilitat que es mereix?
No tinc prou perspectiva per emetre un judici sobre això, però em sembla que tot i que no hi hagi gaire atenció per segons quines músiques, hi ha arguments per ser optimistes: hi ha molts estudiants, i el jazz d'una manera o altra és present. Aquí tenim la feina que s'està fent a la Sant Andreu Jazz Band, per exemple. Sense deixar de ser un gènere minoritari, el jazz està relativament de moda. I el fet de ser minoritari té certs avantatges i et dóna certa llibertat. Jo intento ser optimista i creure que, si es treballa, a la llarga tot surt bé. Un exemple és aquest premi, que em fa molta il·lusió. Si no hagués fet el disc no l'hauria tingut. També hi ha la feina de l'Associació de Músics de Jazz i Música Moderna... Es van fent coses i es va avançant.
Al llibret del disc hi ha unes frases del periodista i gran divulgador jazzístic Juan Claudio Cifuentes 'Cifu', que va morir la primavera passada, on et tracta molt bé. Devia ser una de les últimes coses que ell va escoltar.
Amb en Cifu ens havíem vist quan jo era molt petit. Ja va punxar temes de First Station sense que jo li enviés res. Després ens havíem anat veient diverses vegades i ens teníem una certa estima. Quan vaig fer aquest segon disc li vaig enviar perquè l'escoltés i perquè, si li venia de gust, n'escrivís el que volgués. Primer em va dir que segurament li seria impossible perquè anava molt atrafegat. Però al cap d'una setmana me'l va enviar i no cal dir que em va fer moltíssima il·lusió.
.gif)
.gif)
