Pau Alabajos: "La poesia, les cançons d’amor i de lluita són el carburant per viure"

El 27 de gener publicarà el nou disc 'L'amor i la ferocitat'

| 20/01/2016 a les 15:00h
Arxivat a: Enderrock, brad jones, barnasants, videoclip, pau alabajos, l'amor i la ferocitat
El cantautor valencià Pau Alabajos s'ha aventurat a un so més pop al seu proper disc, L'amor i la ferocitat (Bureo Músiques, 2016), produït pel nord-americà Brad Jones. El 27 de febrer el presentarà al BarnaSants, i ja se'n pot escoltar dues cançons en format de videoclip, la darrera titulada "Firenze".
Pau Alabajos. Foto: Xepo W.S.

Has gravat el teu setè disc a Nashville amb Brad Jones. Per què?
Perquè la seva feina amb Josh Rouse, que és un cantautor que m’agrada molt, em va fer decidir. Volia incorporar al nou disc una nova manera de treballar i un so característic. Quan vaig parlar amb ell em va dir que ja no feia produccions lluny dels Estats Units, perquè té dos fills petits, i que si volia gravar que anara allí. Després de deu anys volia transformar el so i les textures. Ha estat com un màster, perquè he après moltíssimes coses.

L’amor i la ferocitat és més pop del que estàvem acostumats. Obres un nou camí? 
Teníem ganes d’experimentar amb els instruments. Al disc Una amable, una trista, una petita pàtria (Bureo Músiques, 2010) ja hi havia guitarres elèctriques incipients, i sempre m’ha agradat aquest so, però no l’havíem posat mai en un escenari. Ara és el moment. Hi ha cançons que per la temàtica, la part de la ferocitat a la qual fa referència el títol del disc, exigeixen una contundència estilística. Tant la presència de la bateria com del baix tenen molta força, igual que les guitarres elèctriques.


 
L’has enregistrat només amb músics nord-americans.
Sí, però en directe hi haurà la banda de sempre. Crec que els he donat una alegria, perquè els agrada més aquesta música que la que fèiem habitualment. Salva Fitó té un grup de folk americà, i a Enrique Jerónimo ‘Gus’ (bateria) i Alfred Lorente (baix) els agraden els estils més contundents. Alfred està tocant amb Inòpia i Gus va ser el bateria de Gramoxone. Són gent que en altres projectes musicals han treballat en llenguatges més durs. 

En algun moment vas dubtar si havies fet bé de gravar el disc als Estats Units?
No. Brad Jones va voler que em sentís com a casa. Hi va haver molta connexió. Crec que li agradava molt el que estàvem fent, perquè hi ha cançons d’estils molt variats. Hi ha temes rockers, altres de cantautor clàssic, i fins i tot alguns que juguen amb l’experimentació. Em va dir que era un repte perquè s’havia de desenvolupar la producció en diversos estils. Ell va fer tots els arranjaments i va crear el concepte de l’àlbum. No m’havia sentit mai tan còmode gravant. Crec que es nota molt, perquè és un disc viu. La veu de guia que sempre es posa a les cançons és la que se sent finalment al disc.
 
Et va fer algun comentari sobre les lletres?
Sí. Em va demanar de què anaven les cançons i va intentar que l’ambient i els arranjaments parlessin. El que es diu a la cançó també s’expressa en la música i la sonoritat. Ell es mou molt per sentiments, i va dir que hi havia almenys un parell de cançons que li hauria agradat signar. La que més li agradava és “Firenze”. S’hi va involucrar especialment i hi toca el contrabaix.

El disc es va gravar abans de la campanya de les eleccions municipals. Després del canvi polític serien unes altres cançons?
 
En absolut. Quan m’enfronte al paper en blanc, el que en surt no depèn del color polític que hi hagi als despatxos del govern. El més important és l’objectiu final: que s’evite que es tornen a repetir els errors del passat. En fer les cançons no pensava a acusar ningú, sinó a canviar les coses que no m’agraden.

La poesia –com la del títol, extreta de “M’aclame a tu” de Vicent Andrés Estellés– és la teva eina de combat? 
La poesia, les cançons d’amor i les cançons de lluita són el carburant per viure. Les cançons d’amor són les més potents que existeixen perquè parlen de sentiments universals que fan que la gent lluite per les coses. Omplen d’esperança, i és el combustible que ens omple el dipòsit cada matí.