Ibrahim Maalouf Foto: Arxiu Vijazz Vilafranca
Amb el concepte pop podem definir una música que explota i esgota esquemes simples i ximplets una vegada i una altra a la recerca de l'èxit immediat. O també podem referir-nos a la capacitat per assimilar i entendre la màxima quantitat i diversitat d'elements musicals i integrar-los en una proposta substanciosa que es fonamenta en el jazz i travessa els cors de la gent de tot arreu.
En aquesta segona accepció, la trompeta d'Ibrahim Maalouf hi encaixa de meravella. El seu concert, concebut com la cloenda d'un festival de jazz que és a més un multitudinari esdeveniment ciutadà, amb tot de gent passejant i degustant vins i caves pel centre de Vilafranca, va resultar idoni. Al capdavant d'una banda de nou músics (guitarra elèctrica, dos teclats, baix, bateria i quatre trompetes!), aquest singular músic que toca una trompeta de quatre pistons ideada pel seu pare va explotar el seu vessant més festiu i rocker. Ell mateix va alternar la trompeta i els teclats amb el paper d'animador, fent ballar i cantar el públic. I si bé al principi, aquestes ànsies de sacsejar l'auditori van crear un ambient un pèl forçat, a partir de la descomunal lectura que va fer de "Free Spirit", la peça que obre el seu disc Red & Black Light (Impulse!, 2016) i en què va introduir un sorprenent gir reggae, l'eufòria es va desfermar definitivament.
El repertori va girar principalment al voltant de Red & Black Light, un disc meravellós, entre altres coses, perquè desmenteix completament el tòpic que diu que jazz i complexitat no poden ser comercials. Pocs discos hi ha amb tanta diversitat de ritmes, tants jocs entre les escales orientals i el funk, tantes sorpreses amagades darrera de cada compàs. I alhora, és un disc que agrada a un nen de pocs anys que tot just descobreix la música.
Maalouf va combinar moments de power-rock èpic ("Red and Black Light") amb interludis balcànics (amb l'efervescent "Escape") i moments absolutament disco ("Elephant's Tooth"). Cap al final, obrint-se a les varietats, va introduir un set de percussió i fins i tot va posar a jugar la seva trompeta amb una cornamusa d'efectes lisèrgics.
Però si hem de triar una peça del concert d'aquest diumenge a Vilafranca, ens quedem amb una d'un disc anterior -Illusions (Mi'ster, 2013)-: "True Sorry", un tros de balada on els moments d'íntima subtilitat emocionant, a trompeta sola, van contrastar amb uns crescendos en què totes les trompetes, dirigides a l'uníson cap a la basílica de Santa Maria, semblava que truquessin amb estrèpit a les portes del paradís.
.gif)
.gif)
