Si féssim el tafaner a la vostra discoteca, què hi podríem escoltar?
Joan Rial (veu i guitarra): No tenim una banda referencial. Tots escoltem molta música, però coincidim en poques coses. A mi, per exemple, m’agraden molt grups com Mishima o El Petit de Cal Eril. En Ferran en canvi és molt més anglòfil... Strokes ens molen molt i també hem escoltat Mac Demarco. Les referències són els comuns denominadors, però no tenim cap portada de disc penjada al local d’assaig per recordar com volem sonar.
Home, si fos aquest extrem potser valdria més muntar una banda de versions.
J.R: Però hi ha grups que tenen molt clar quins són els seus referents i com volen sonar, i és molt lícit. Per exemple, Nyandú a l’últim disc han anat a fons amb la sonoritat Arctic Monkeys. En canvi a la nostra música hi trobaràs coses de Real State, altres de Strokes…, i així a cada cançó, però res massa obvi. A la nota de premsa, quan citàvem les influències, hi vam incloure bandes com Radiohead, Adrià Puntí o Snarky Puppy, tots noms que ens agraden moltíssim però que considero que no deixen una empremta a les nostres cançons.
Ferran Casas (guitarra): Potser al segon disc no sonarem tan… dispersos. Tot i que no tenim por de divagar. Per exemple, la cançó “Aire”, amb ritmes llatins i altres anades d’olla, embrionàriament era molt diferent de com ha acabat sonant al disc.
La principal influència ha estat la producció de Jordi Casadesús (La iaia)?
J.R: La gravació a l’estudi ha tingut una gran influència en les cançons, i gran culpa del so del disc és del productor, Jordi Casadesús. Els temes eren d’una manera abans d’entrar i d’una altra quan n’han sortit. Nosaltres no pensem gaire: quedem per tocar i acaba sorgint el que ens fa gaudir a cada moment.
F.C: En directe notem que els temes han seguit creixent. Intentem ser fidels al disc, però amb un so amplificat, més potent.
Si en lloc de músics fóssiu uns atletes ja tindríeu un rècord de velocitat!
J.R: Si ho resumim amb els números, vam començar l’estiu del 2014 i tot just fa dos anys que vam començar amb Est Oest. En aquest temps hem gravat una maqueta, vam guanyar el Sona9 i un altre concurs a Badalona, hem fet el disc, hem tocat al Primavera i al Vida… No hem pogut parar i ja ens va bé, perquè així tampoc hem analitzat gaire tot el que ens està passant.
F.C: En realitat Est Oest va néixer com a tal arran del Sona9, perquè abans només érem els tres inicials: Joan Rial, Martí Ferrer (guitarra) i jo. Va ser aleshores quan es van incorporar al grup en Joan Paré (baix) i en Nil Ordeig (bateria).
Però d’on ha sortit Est Oest?
J.R: Tots hem fet les nostres cosetes. El més actiu ha estat en Martí, que toca amb Power Burkas, Ohios i About Living, i fa anys que es mou per l’escena alternativa. En Joan i en Nil, en canvi, vénen del jazz, formant part de combos, trios, quartets… I en Ferran i jo ens coneixem de fa temps perquè tocàvem en un grup que no va arribar enlloc. Però tan aviat com vam posar en marxa Est Oest, tots ens vam centrar de ple en el grup.
El vostre debut, Fortuna, té una sonoritat lo-fi però alhora és molt ric en detalls.
F.C: A Est Oest ens agrada afegir molta bona ‘merda’ a totes les cançons. Cadascú de nosaltres intenta dir-hi la seva, i si hi podem posar una línia de més, l’hi colem. Són cançons molt elaborades, però no per complicades estructuralment sinó perquè tenen moltes capes sonores. Per contra són molt fàcils de pair i assimilar.
No és un elogi però sí un fet: Fortuna no sona com un disc de pop català.
J.R: Potser aquí és on apareixen les nostres influències, sempre d’una manera subjacent, de tot aquest estol de grups anglosaxons que formen part del nostre imaginari de referents. El més proper a la tradició de la cançó catalana que podríem descobrir a Fortuna són les lletres i poca cosa més.
F.C: Per assolir aquesta sonoritat cal citar de nou i culpar per la seva feina el nostre productor, Jordi Casadesús. Vam dir de buscar un so guiri i crec que l’hem aconseguit. Ens ha sorprès quan ens han dit que Fortuna és un disc indie, perquè nosaltres estàvem convençuts que havíem fet un disc de pop.
Podeu llegir l'entrevista completa a la revista Enderrock 252.
.gif)
.gif)
