Gabriel Amargant. Darrera, Martín Leiton i Gonzalo del Val Foto: Adriana Calisaya A la mateixa hora en què les gavines començaven a passejar per la platja gran de l’Estartit i el sol s’amagava darrera el Montgrí, el saxofonista Gabriel Amargant va començar a presentar el seu segon disc com a solista a la plaça de la Llevantina, a tocar del port.
Després d’un ja llunyà First Station (Fresh Sound, 2008), And Now For Something Completely Different (Premi Enderrock de la Crítica a Millor Disc de l’Any) suposa un salt endavant en el vessant compositiu del músic d’Argentona. A l’Estartit, on va actuar com a flamant guanyador d’aquest premi, van sonar les sis primeres de les set peces que conformen l’àlbum. I en el mateix ordre. Començant per
En el quintet que va acompanyar Amargant hi va haver dos canvis respecte l’alineació que va gravar el disc: Roger Mas en lloc de Marco Mezquida al piano i Martín Leiton en lloc de Miguel Serna al contrabaix. Gonzalo del Val a la bateria i Adrià Plana a la guitarra van completar una formació rica i maleable que explora material nou.
Si Gabriel Amargant sembla ara per ara a aprofondir en l’escriptura jazzística (el 8 de setembre tornarà a presentar al festival de Sant Andreu la seva relectura de Gershwin amb el quintet), un dels camins fèrtils que ha seguit el pianista valencià Albert Sanz en els darrers anys ha sigut el de la recreació lliure i instrumental de bones cançons. A la caça de bon material melòdic, amb el trio que comparteix amb el contrabaix navarrès Javier Colina i el bateria nord-americà Al Foster va fixar-se en els brasilers Chico Buarque i Ivan Lins per gravar un disc, O que sera, que va centrar el concert a l’Estartit, amb peces com la popularíssima obra de Buarque que dóna títol al disc, i també “Soberana Rosa”, “Outros sonhos”, “Mar e lua”...
Assegut davant del teclat, Albert Sanz és dicció claríssima i imaginació potent a l’hora d’extreure matisos de cada melodia. Javier Colina és contrabaix de referència si es parla de repertoris d'alta temperatura. I Al Foster, amb les seves grans manotes i el seu trajo gris impecable, un acompanyant de luxe que sovint en té prou amb un sol plat per injectar el ritme adequat.
Cap al final de la nit hi va haver un regalet. Albert Sanz es va quedar tot sol al piano i va tocar una perfumada “Carta a l’exili”, cançó del grec Christos Leontis que Maria del Mar Bonet ha cantat en català traduïda per Albert Garcia. Forma part del projecte Mediterranies, que el pianista comparteix amb Rubén Carles i Sergio Martínez i que es plasmarà aviat en un nou disc que posa proa al món de la mediterraneïtat: Carles Dénia, Raimon, pasdobles, Algesires, Istanbul... escoltant la “Carta a l’exili” a la plaça de la Llevantina, es podia mirar cap al mar i intentar albirar Grècia en la nit.
Albert Sanz (piano), Javier Colina (contrabaix) i Al Foster (bateria) Foto: Adriana Calisaya
.gif)
.gif)
