Joan Chamorro & Rita Payés, de viatge a la lluna

L'actual és un disc gravat en directe, cosa que li atorga un valor afegit, la majoria de les peces amb públic, però en tot cas a la sala Jamboree de Barcelona. Si el primer disc sorgia de la col·lecció 'Joan Chamorro presenta...' i era el quart volum de la sèrie (que arribarà al desembre al novè títol), ara Rita Payés té disc cosignat directament amb el seu productor i mestre i acaben de presentar el videoclip "Luiza".



Joan Chamorro veu com en dos anys s'ha fet bona feina, prou com per fer lluir més la veu particular i personal de Rita Payés: "Al primer disc tenia catorze anys i ara la seva veu ha madurat, creu més en ella mateixa, en la seva personalitat, està més suelta improvisant en el llenguatge jazzístic, es noten els dos anys de treball". El repertori ha estat proposat a dues bandes i Joan Chamorro comparteix motivacions amb Payés, tot i que la feina de deu anys a les espatlles també hi són: "Jo m'he encarregat que hi hagi un equilibri, perquè hi hagi marge per sentir la seva veu i el seu trombó alhora que els convidats, com Ignasi Terraza o Andrea Motis, gent molt gran, però que sap estar perquè creixi la Rita. Que hi hagi un acompanyament que la potenciï, que agafi altura en les seves improvisacions".

La mateixa Rita és la culpable del títol de l'àlbum, Lua amarela , vers inclòs a "Luiza" d'Antonio Carlos Jobim: "'Luiza' m'enamora. Vaig tenir una època en què no parava d'escoltar la gravació de Tom Jobim. Per això vaig proposar-li aquest tema al Joan, vaig pensar que també m'agradaria cantar-lo. Pel nom del disc vaig pensar que podria agafar una idea d'alguna lletra d'un tema i 'Luiza' va ser l'afortunat. Em va agradar que portés la paraula 'lua' (lluna en portugès), perquè la lluna és allò que sempre és allà i trobo que té una bellesa infinita. També havíem pensat que el disc es digués simplement 'Amarela'; el nom d'un color sempre trobo que és bonic. Però finalment vam ajuntar les dues idees perquè, a part que s'ajunten els dos conceptes, m'agrada molt com sonen quan les pronunciem: 'Lua amarela'".

El disc conté peces populars ja clàssiques brasileres i peces de la tradició jazzística nord-americana. Chamorro destaca en la veu de Payés les balades: "En els temps lents expressa una profunditat molt potent. Té una veu plena de matisos, també cantant en portuguès, com es pot veure en els comentaris que li han fet gent de Brasil i Portugal a la cançó del videoclip, es veu que hi ha interacció amb el públic". El repertori de les 13 cançons del disc s'inicia amb "You're Driving Me Crazy", una de les cançons que aquest EDR estrena.



"You're Driving Me Crazy" és una cançó que ja cantaven Josephine Baker (1931) o Billie Holiday (1949)... Per saber com han anat a aquesta cançó, Chamorro explica: "Quan ens posem a buscar repertori, seiem i ens diem: què volem fer? per on anem? Surten propostes d'una banda i de l'altra i fem el que ens motivi a tots dos. En el cas d'aquesta primera cançó va ser una tria meva, perquè m'agradaven uns arranjaments de saxo tenor i trompetes que hi havia en una versió dels anys seixanta que cantava la Marilyn Moore". Altres cançons ja les cantava amb Andrea Motis, com "Samba em preludio" (aquell 'tristeza que vai, tristeza que vem'...) de Vinicius de Moraes, i moltes han esdevingut estàndards en ser cantades per infinitat d'artistes: "Ain't SheSsweet" ha viatjat molt, des de la seva composició (Milton Ager –música– i Jack Yellen –lletres–, editada el 1927), passant per Gene Vincent (1956), The Beatles (1961), Frank Sinatra ( Sinatra and Swinging Brass, 1962)... i ara Chamorro & Payés.

L'àlbum de Rita Payés té moments familiars, com quan toca amb la seva mare, la guitarrista clàssica Elisabet Roma, tant a "Lágrima" d'Amalia Rodrigues com a "Cançó de bres per a una princesa negra". “Tocar amb la meva mare crec que és una de les millors experiències. Van ser els meus pares els que em van introduir a la música, i poder-la compartir amb ells tocant conjuntament és fantàstic. A part que, només pel simple fet de ser mare i filla, ens entenem i ens coneixem musicalment, i això posa molts punts a favor a l'hora de fer música amb algú altre. Conèixer-la i haver-la sentit molt m’ho posa més fàcil.”



D'aquesta "Cançó de bres per a una princesa negra" amb text de Gabriel Janer Manila i música d' Antoni Rodríguez Sabartés, explica: “Fa molts anys que conec aquesta cançó. Quan era petita cantava en una coral a l'escola de música de Premià de Mar. Va ser allà on vaig conèixer aquesta cançó, la cantàvem molt sovint i m'agradava molt. Després sempre la vaig seguir cantant, sobretot amb la meva tieta, que li encanta. Així que quan el Joan em va dir que podríem fer un tema en català vaig pensar en aquest. És una cançó de bressol bonica. Podríem dir que es una cançó que m'ha anat acompanyant al llarg del temps, i poder-la gravar em fa molt feliç”.

Payés aporta un color diferent i sap definir quina és la màgia del seu instrument, el trombó: “El que més em flipa del trombó és el seu so. La manera de tocar-lo, el gest, el fet de que cadascú pugui fer-lo sonar igual però alhora tan diferent. En aquest treball crec que dóna un altre color. En la música de jazz estem molt acostumats a sentir saxos, trompetes, pianos, però difícilment coneixem gaires trombonistes importants. M’agrada donar un altre color a l'ambient”.

Sobre l'estil de la bossa nova que l'enamora conclou: “Una de les coses que em crida més atenció és l'idioma. Trobo el portuguès una llengua molt dolça i agradable. El ritme diferent i l'ambient que pot crear la bossa nova també el trobo molt especial, igual que les melodies tant senzilles com complicades que pot tenir. També m'agrada molt el fet que, moltes vegades, les bossa noves tracten temes molt profunds però els expliquen tal com són, sense mal i amb la màxima bondat possible”.