Cançons d'amor i agraïment

El saxofonista Martí Serra publica l'àlbum 'Cançons mecanoscrites'

| 21/11/2016 a les 07:00h

El saxofonista badaloní Martí Serra és ben conegut de l'afició jazzística catalana. Però ara ens ofereix un nou vessant, el de creador de cançons pop en un sentit ampli, amb l'àlbum Cançons mecanoscrites (Temps Record, 2016). D'aquestes cançons, sorgides inesperadament a raig a partir de vivències íntimes i engrandides amb col·legues de luxe, en parlem amb ell.
Els pintors d'ànimes: Josep Traver, Mar Serra, Aleix Tobias, Gemma Abrié, Martí Serra i David Soler

T'hem conegut sempre com a saxofonista vinculat al jazz, com a solista i com a integrant de diversos projectes. Ara publiques un disc de cançons. Com sorgeix aquest nou vessant?
De cançons no n'havia fet des del grup de rock que teníem a l'institut [amb quinze anys, Serra va formar el grup Confiscats amb companys de l'institut B-7 de Badalona]. Ja no n'havia fet més. Però he tingut una sèrie d'experiències en el pla personal. Fa sis anys vam tenir un fill amb una malformació física, i amb la família vam passar moments molt difícils. Vaig fer una aturada. I en tornar a agafar el saxo, no em sortia res. Aleshores, vaig asseure'm al piano i em vaig posar a cantar, sense més pretensions. I va sortir "Guillem", que és la primera cançó del disc. Després van sortir tota la resta de lletres. Jo vaig ser el primer sorprès. Ho vaig ensenyar als companys i em van dir que això ho havia de gravar.
 
I d'aquesta 'desconnexió' del saxo, que n'has conclòs? M’ha servit per confirmar una cosa: sóc músic, no només instrumentista, i puc treballar diverses opcions expressives, el jazz, el pop... la música és música.

El que és cert és que aquestes cançons sonen pop amb un punt de sofisticació, que imaginem que és tant per la composició com pel tarannà dels músics que t'acompanyen amb el grup Pintors d'Ànimes: Gemma Abrié, David Soler, Josep Traver, Mar Serra i Aleix Tobias.
Sí, són les dues coses. Crec que és un pop en un sentit molt ampli, on inevitablement es nota el meu background en les harmonies, els colors... i després, el grup són tots músics de personalitat enorme que ho enriqueixen amb les seves aportacions. Els admiro molt a tots. La Mar és la meva germana i la padrina del meu fill gran, a l'Aleix el conec des que érem estudiants... amb la Gemma Abrié no ens coneixíem, però curiosament quan vaig fer aquestes cançons, el so que tenia al cap era el d'una veu femenina. Li vaig proposar de cantar-les i va ser molt valenta d'acceptar-ho.

Tu també cantes en algunes peces. Havies cantat abans?
Mai de la vida. I el 3 de desembre, quan presentarem el disc al Teatre Principal de Badalona, cantaré per primera cantaré en públic!

Al disc hi ha un fil conductor molt clar, però també contrastos marcats entre els ambients que recreeu. Crec que això és per dues raons. Hi ha dues temàtiques: d'una banda, la part que fa més referència als moments de dificultat vital que hem tingut. I de l'altra, cançons que són més d'amor, agraïment i admiració cap a la gent que m’envolta. He procurat que l’oient pugui fer un viatge interessant escoltant el disc i es vagi trobant sorpreses pel camí. Que hi hagi una coherència però que passin coses diferents. Sóc dels que encara creuen en el concepte d'àlbum i en el valor d'escoltar-lo del principi fins al final.

Al mig d'aquest àlbum hi ha "Françoise et Rachad", amb un ambient jazzístic i un recitat teu on fas referència a la ciutat de París. És un poema dedicat a dos amics de París, que ens van ajudar molt quan per raons mèdiques vam haver d'anar allà a operar el nostre fill. És un cant a l’amistat. I musicalment, té un punt de jazz, toco el saxo inspirant-me en Wayne Shorter, que és el meu gran referent. Tenia ganes que hi fos, aquest tema, com un petit espai jazzístic dins el disc.

"Un, dos, tres". La cançó final ens ha semblat la més intensa de totes. Descrius sentiments de buit, de ràbia... Sí. Em toca bastant. Està dedicada a la meva dona, i explico què passa quan l’adversitat et truca a la porta. El món continua girant però tu t’has quedat aturat. Tot és el mateix, però alhora tot ha canviat. Aquesta és la sensació que tenia. És un homenatge a la meva dona. I ho tinc claríssim: en els moments de dificultat, les dones ens passen la mà per la cara.

Per què el grup us dieu Pintors d'Ànimes?
És una expressió que apareix en una de les cançons, "Ànima translúcida". Realment és com m'he sentit, com si m'hagués buidat i estiguessin pintant la meva ànima. 

Martí Serra presentarà Cançons mecanoscrites el 3 de desembre al Teatre Principal de Badalona [21 h].

Arxivat a: Enderrock, Martí Serra, Cançons mecanoscrites