Burrull, un home de fer feinades

El 9 de març recollirà el Premi Enderrock d'Honor

| 16/02/2017 a les 12:50h
Arxivat a: 440Clàssica&Jazz, Premis Enderrock
Els Premis Enderrock 2017 inauguren un nou guardó: el Premi Enderrock d'Honor, que, tal com s'ha anunciat aquest matí a la roda de premsa a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm, enguany recollirà Francesc Burrull. Si fa uns mesos Joaquim Vilarnau demanava una Creu de Sant Jordi per al músic, avui el periodista Jordi Martí ha glossat així la figura del mestre.
Francesc Burrull. Foto: Xavier Mercadé

Francesc Burrull
és més que un pianista. És una personalitat entranyable de veu ultragreu en la qual s'acumulen vivències, lliçons i anècdotes infinites. Aquí no explicarem tot el que ha fet, perquè no acabaríem mai i perquè Burrull sempre en té alguna d'amagada. Si parlem d'instruments, és més que un pianista, perquè també s'ha fet seu l'orgue i el vibràfon. S'ha atrevit amb el saxo baríton i fins i tot, temps enrere, havia aguantat un violí. Però en honor a la veritat s'ha de dir que qui havia tocat un violí de veritat havia estat la seva mare, Marina, que havia arribat a actuar en quartet amb el mestre Eduard Toldrà.
 
Francesc Burrull va néixer el 18 d'octubre de 1934 a Barcelona. Als set anys va ingressar al Conservatori del Liceu. Va treure molt bones notes. La música clàssica sempre li ha agradat molt. Però la feina l'ha fet, sobretot, en el camp de la cançó, el jazz i la música ballable. Va debutar professionalment amb l' Orquestra Leader's, a la sala Rigat de la plaça de Catalunya, i sembla que ja aleshores se li va anar despertant el gust pels arranjaments i les feines tot terreny.
 
Després de participar en la gravació d'alguns discos, li va arribar l'hora de la mili, dos anys, i de gravar els seus primers treballs com a solista. Això era a final dels anys cinquanta, i el mestre Casas Augé va pensar que el nom de Francesc Burrull no era prou comercial. Per això es va dir Frank Martín, Su Piano y Su Ritmo.
 
El 1958, passat el tràngol militar, Burrull va entrar a l'Orquestra Tropicana. Els va sortir feina a Suïssa, i van anar cap allà. Treballant a Ginebra i Lausanna va prendre forma la idea de muntar un quartet de música ballable, el Latin Combo, que va debutar el mateix 1958 a la sala Bikini de Barcelona. Tornant de Suïssa, també va començar a acompanyar amb el vibràfon el grup d'un bon amic seu: Tete Montoliu .
 
Després, el Latin Combo donarà pas al Latin Quartet. Burrull i els seus amics acompanyaran Josep Guardiola i, poca broma, arribaran a acompanyar Sidney Bechet tocant una de les més grans melodies del segle passat, “Petite fleur”. Parlant de jazz, Burrull pot presumir d'haver fet concerts amb el seu amic Ricard Roda a Berklee, o d'haver impulsat la primera big band moderna a Barcelona, nascuda l'any que va morir el seu estimat Duke Ellington.
 
Però anem una mica enrere, fins al 1964, que va ser un altre any important en la vida Francesc Burrull. Sobretot perquè va casar-se amb la cantant Gina Marcel. I també perquè, a proposta d'Oriol Martorell, va entrar a treballar com a director artístic al segell Concèntric. A Concèntric, que va representar una injecció de modernitat en la música catalana dels anys seixanta, Burrull anirà fent tots els papers de l'auca: composició, arranjaments, direcció orquestral, i acompanyament amb el piano i el vibràfon dels artistes més variats.
 
Una de les raons per les quals diem que Burrull és més que un pianista és la seva feina com arranjador. Ell és el responsable que moltes cançons de la Nova Cançó s'aguantin. Segons ha explicat, amb les cançons feien com qui infla globus. Uns s'enlairaven, i altres no. El primer arranjament que va fer va ser el cuplet “Nena”, passat a mambo per a un disc de quatre cançons de l'orquestra d'Eduardo Gadea al segell La Voz de Su Amo. Des d'aquella “Nena”, el segell del Burrull arranjador ha estat present, tot i que no sempre acreditat, en multitud de cançons: als primers èxits de Lluís Llach, i també en uns quants clàssics de Raimon i de Joan Manuel Serrat, amb qui va treballar intensament als primers anys setanta. A més de Concèntric, els segells Vergara, Discophon i Belter van beneficiar-se de la feina de Burrull. I sobretot, moltíssims artistes: Guillem d'Efak, Moncho, Antonio Machín amb les seves maraques, La Trinca, La Voss del Trópico, Laura Simó... i Pere Tàpies, amic i veí seu a Vilanova i la Geltrú.
 
Burrull ha tingut molta feina en el món de la cançó i de la música lleugera, però no ha deixat mai de banda el jazz. Val la pena reivindicar el seu disc a piano sol Blanc i negre (Zanfonia, 1997), però també el grup Nits de Jazz, el Francesc Burrull Trio, o el disc Manuel de Falla, avui (Ariola, 1976), que va quedar mig amagat per qüestions extramusicals, on Burrull va pintar amb pianos elèctrics i sintetitzadors la música del compositor de Cadis. Falla, Enric Granados, Gershwin, Rakhmàninov. Burrull s'entusiasma parlant d'aquests pianistes, que van ser, com ell, més que pianistes.
 
De la cobla a la publicitat, passant per la docència, no hi deu haver hagut cap terreny que Burrull no hagi trepitjat. I molt important, la música infantil: amb Josep Maria Espinàs van empescar-se una sèrie edificant de cançons per encarrilar criatures que avui, quan els mestres ens avisen que els nens van sistemàticament sobreestimulats, no és que no hagin perdut gens de vigència, és que són més vigents que mai.
 
Aquesta capacitat de Francesc Burrull per adaptar la seva música a les emocions dels infants ens serveix per reivindicar una de les qualitats principals d'aquest músic: saber buscar les notes adequades per a cada espai. Segurament per això, el jurat del Futbol Club Barcelona que el 1974 havia de trobar contra el rellotge una música adient per al “Cant del Barça” va confiar en ell perquè hi fes algunes aportacions, discretes, ràpides i decisives. I segurament per això, dos valors de la nostra anomenada música culta, Frederic Mompou i Xavier Montsalvatge, van anar a buscar-lo, quan estava actuant al Frontón Colón, perquè els endinsés en el misteriós encant de les blue notes.
 
Francesc Burrull és molt més que un pianista. És un conversador incansable, un enemic de la pressa, un amant del bon futbol i un personatge de conte, perquè la casualitat el va posar un bon dia davant Ava Gardner . L'actriu a qui anomenaven 'l'animal més bell del món' fugia de Frank Sinatra i el nostre músic li va tocar, en un solitari hotel de la costa, la seva cançó preferida: “Lullaby of Birdland”. Ho explica i ho recrea el periodista Pere Pons en un dels contes del seu llibre sobre la sala Jamboree... Se non è vero, è ben trovato .
 
El que és ben cert és que Francesc Burrull té avui amics que l'admiren i se l'estimen de valent. Com Laura Simó i Òscar Dalmau. I com Jordi Roura i Juan Miguel Morales, que darrerament l'estan ajudant a digitalitzar tot el seu arxiu, que no és poca cosa. Francesc Burrull i Josep Maria Espinàs es definien en els temps de Concèntric com homes de fer feines. Però en realitat, Francesc Burrull és un home de fer feinades.

L'últim concert d'Aspencat se celebrarà el 21 d'octubre a Barcelona | Bernat Almirall
01/01/1970
Parlem amb un dels cantants, Kiko Tur, sobre l'aturada indefinida de la formació valenciana | El concert d'aquest dissabte serà amb els també valencians Smoking Souls
Meïa | Arxiu de l'artista
01/01/1970
La població de la Noguera acull el primer festival Rodautors | Entre avui i demà es proposaran vint propostes artístiques
Lluís Llach, doctor Honoris Causa per la UdG | Joan Martí
01/01/1970
El músic de Verges ha estat proclamat Honoris Causa, juntament amb el poeta Martí i Pol | El Doctor també ha tocat "Cançó sense nom (on vas)" avalada amb el clam unànim de 'llibertat'
Xarim Aresté | Gerard Quintana
01/01/1970
El cantautor rocker de Flix presenta el seu tercer treball en solitari i repassa els temes un per un
Anímic | Gustaff Choos
01/01/1970
Sortegem dues entrades dobles per al concert d'Anímic, Tiger Menja Zebra i Catástrofe Blub del 28 d'octubre
Dia de l'aturada general a Via Laietana | Juan Miguel Morales
01/01/1970
De «L'estaca» a «La flama», passant per «Camins» de Sopa de Cabra o «La mestra» de Zoo
Lágrimas de Sangre | Maria García Morote
01/01/1970
La cançó ha aconseguit 60.000 reproduccions a Youtube en 24 hores | "No és tant un tema de territori sinó de gent que vol pensar d'una altra manera i trencar amb el règim del 78", diu
Els membres de Tardor vestits d'alpinistes enmig del barri de Patraix
01/01/1970
Avancem el nou videoclip de la banda: "Nevar a València" | Els valencians publicaran el nou disc, 'Patraix', el proper 20 de setembre
Judit Neddermann i Guillem Roma comparteixen la cançó «Realidad paralela» | Alba Roma
01/01/1970
Estrenem el videoclip de "Realidad paralela", cançó de l'últim disc de l'osonenc | La veu de Judit Neddermann s'entrellaça amb la de Roma en un bolero clàssic que sona atemporal
Foto promocional de Geraint Rhys
01/01/1970
A menys d'una setmana per la Diada el cantautor de Swansea estrena "Visca la Terra" en suport al procés que viu el poble català