Guillermina Motta. Foto: Arxiu
Guillermina Motta es va donar a conèixer l’any 1964 amb un disc de quatre cançons que contenia tres peces de temàtica transcendental escrites per ella mateixa: “Eternitat”, “Digueu-me per què” i “La nit” i una més amb lletra de Marta Pessarrodona, “Els snobs”. La seva entrada a Els Setze Jutges s’havia produït una mica abans a través de Francesc Pi de la Serra, que en sentir-la cantar li va dir: “Si fas dues cançons més, pots venir a cantar aquest dissabte”. I el dissabte següent va debutar al Casino del Figaro.
Motta és una artista de múltiples cares. El 1968 va publicar Visca l’amor (Concèntric), un interessant treball de musicació de poetes catalans, entre els quals trobem Josep Maria de Sagarra, Joan Maragall, Gabriel Ferrater, Joan Salvat-Papasseit i diversos poemes anònims. Un, “No puc dormir soleta” va causar un gran escàndol en la societat benpensant catalana del moment.
Però segurament la seva màxima popularitat li va arribar gràcies al disc Remena nena (Edigsa, 1970), dedicat als cuplets catalans i especialment a la cançó que li dona títol. Arran d'aquesta interpretació, durant molt de temps Motta no va poder treure’s l’etiqueta de cantant frívola malgrat els esforços a mostar repertoris ben allunyats dels d’aquest disc.
Motta ha fet cançons pròpies, ha musicat poetes, ha cantat nadales, ha interpretat cançons divulgatives –per exemple a Història de Catalunya amb cançons (Edigsa, 1974)–, ha versionat cuplets, ha cantat tangos –Tango (Edigsa, 1972)–, cançons del Barça... i ha dedicat bona part de la seva carrera a l’adaptació de composicions de cantants francesos: Barbara, Guy Béart, Georges Brassens, Jacques Brel, Leo Ferré, Anne Sylvestre, Charles Trenet, Boris Vian... Entre el millor de la seva discografia també hi ha Cançons que estimo per a la gent que estimo (Edigsa, 1974) o Íntim (Audivis, 1999).
.gif)
.gif)
