Francesc Burrull i el Barça

Dissabte passat, en els prolegòmens del Barça-Depor, es va fer al Camp Nou un homenatge als autors del "Cant del Barça". Des de la gespa i mudat amb corbata blaugrana, Josep Maria Espinàs –coautor de la lletra de l'himne amb Jaume Picas– va fer un discurs elaborat sobre les bondats i la transcendència d'aquesta lletra que avui es canta arreu.
Està molt bé que es faci justícia històrica amb el mestre Espinàs. Ell i Picas, a més d'alguns directius del Barça i dels músics Antoni Ros Marbà, Oriol Martorell i Francesc Burrull, van formar el jurat que, el 1974, havia de decidir quina música era la idònia per acompanyar la lletra del "Cant del Barça".
La història, a grans trets, la vam explicar al número 8 de la revista 440 Classica: es van fer uns quants dinars de categoria i es va triar la melodia presentada per Manuel Valls. Però els músics membres del jurat, molt especialment Burrull, hi van fer aportacions 'importants' sobre la marxa amb un piano que hi havia a la sala on deliberaven.
Francesc Burrull és un home modest i mai no se li farà prou justícia. Però quan se'ls demana als músics l'opinió sobre aquest pianista de jazz, tot el ram és un clam: és un fora de sèrie.



El tenorista Conrad Dalmau, el fotògraf Juan Miguel Morales i un servidor vam tenir la sort d'acompanyar Burrull a Arenys de Mar per visitar Agustí Montal –el president del Barça que va impulsar els actes del setanta-cinquè aniversari del club, entre els quals hi havia el concurs per crear un nou himne–. Montal ens va fer entrar en un impressionant casalot modernista de la riera d'Arenys i ens va ensenyar l'atrotinat piano de color caoba on quaranta anys enrere Burrull, Ros Marbà i Oriol Martorell van donar forma definitiva al "Cant del Barça". Burrull, il·lusionat, va destapar el teclat i es va posar a tocar-lo, i després Montal va convidar tothom a una copa de cava.
Quan anàvem cap a Arenys, Francesc Burrull ens va explicar la il·lusió que li feia ser un dels protagonistes destacats, al costat d'Ava Gardner, del llibre de contes que Pere Pons acabava d'enllestir sobre la sala Jamboree de la plaça Reial. Quan tornàvem cap a Barcelona, la principal preocupació de Burrull era facilitar a Montal el contacte d'un afinador búlgar molt bo perquè li posés a punt el piano de color caoba. Aquests són detalls que mostren la personalitat d'un artista.
I res més per avui, a veure si tenim sort i tots units fem força davant del Milan, que bona falta ens farà.

Foto: Francesc Burrull i Agustí Montal a la casa d'aquest darrer a Arenys de Mar (Juan Miguel Morales).