Un cant que mira lluny

Foto: Xavier Mercadé

El jove cantaor Pere Martínez va començar greu i profund, per soleà, tot sol amb la guitarra de Rubén Flores, cantant a la mort i als ulls de vidre. Veu i guitarra: el format essencial amb què el flamenc ha assolit altures artístiques incomparables. Però tot seguit van aparèixer violoncel i percussions. I en format de quartet va prendre protagonisme aquella sana heterodòxia que ha fet d'aquest un gènere espongós i ric; un vessant imaginatiu de l’estil que ha tingut i té en l’àrea de Barcelona, per cert, un dels seus territoris amables i fecunds. És així com el cubà Martín Meléndez no para de subministrar acompanyaments i contracants amb el violoncel que fan més original la proposta flamenca del quartet de Pere Martínez.

Després de la soleà, l’actuació al Born va transcórrer per vitalistes alegries i fandangos, i va anar a parar a la peça més representativa, per ara, del repertori del cantaor, les Alegrías del francés, ambientades en el setge de Barcelona durant la Guerra de Successió, que Enric Palomar va escriure l'any passat a l'espectacle Les trinxeres del 1714. I de Barcelona altre cop a Andalusia, amb uns tangos que van arrencar amb els versos que va popularitzar La Niña de los Peines abans de la Guerra Civil:
Això era abans que el franquisme transformés les banderas republicanas en banderillas gitanas... Pere Martínez va deixar l'escenari i, mentre descansava la veu, els altres tres músics van marcar un interludi fantasiós amb Meléndez volant amb el violoncel. En tornar, el cantaor va tenir el moment més alt i inspirat de l'actuació: una malaguenya intensa i unes guajiras que domina amb salero i que fan navegar tothom cap a l'Havana del segle passat, entre fum de tabac i aroma de cafè. Després d'això, esprint festiu entre el bolero i la copla amb "Corazón loco" i "La bien pagá", i final poètic amb "Boca seca", el poema de Narcís Comadira que Miguel Poveda va cantar en aquell Desglaç (Taller de Músics / DiscMedi, 2005) que ja té una dècada de vida. Pere Martínez ha recuperat el poema i s'acompanya tot sol del violoncel de Martín Meléndez en una lectura entotsolada, intensa i cambrística. El text diu:

 

Llàstima que no hi hagués bisos! Potser perquè el Born és un escenari encara poc acostumat a la música, el públic va anar marxant mentre alguns demanaven més cante... Hi haurà més ocasions: una de les gràcies del flamenc és que, a diferència de tanta música amuntegada que caduca d'un dia per l'altre, té uns intèrprets que miren lluny, endarrere i endavant. De moment, la veu de Pere Martínez va creixent i partiparà a l'espectacle basat en les Bodas de Sangre de Lorca al proper festival Flamenco Ciutat de Barcelona, sota la direcció d'un dels seus mentors, Enric Palomar. Serà el 24 de maig al Mercat de les Flors.

Foto: Xavier Mercadé