Manuel Molina Foto: Juan Miguel Morales Amb el grup Smash, Manuel Molina Jiménez va néixer el 1948 i de ben jove va començar a treure el flamenc i la música d'arrel andalusa de l'encasellament i els tòpics folkloritzants en blanc i negre amb què el franquisme va voler utilitzar-lo. Fill de guitarrista, gitano nascut a Ceuta, però molt arrelat al barri sevillà de Triana, el 1972 també va fundar al costat de la seva esposa Lole Montoya el duo Lole y Manuel, amb qui va gravar discos fonalmentals com ara el primer, Nuevo día (1975), on combinaven el coneixement profund de la tradició flamenca amb altres elements i sonoritats com els de les orquestres de cordes àrabigo-andalusines. D'aquell disc són cançons que ja formen part de l'imaginari col·lectiu i han esdevingut estàndards versionats per tothom, com ara "Todo es de color".
Portada i contraportada del llegendari primer disc de Lole y Manuel
Aquell mateix any de 1975, Lole y Manuel van actuar al festival Canet Rock, en un exemple paradigmàtic del que el duo representava aleshores: una manera fresca i jove de dur el flamenc a un públic massiu i gens especialitzat. En aquell Canet Rock de 'música i follia', per cert, també hi va actuar un altre tros d'artisat que havia compartit amb Molina els primers dies d'Smash: Gualberto, responsable de la introducció del sitar en el flamenc.
Entre la gent que al Canet Rock va veure per primer cop Lole y Manuel i va quedar-ne impressionada hi havia una altra jove i il·lustre cantant, Maria del Mar Bonet. En una entrevista al periodista Pere Pons per al documental El Woodstock català. 30 anys després (Grup Enderrock, 2014), Manuel Molina recordava així la visita del duo al llegendari festival del Maresme: "Estàvem acollonits. Nosaltres estàvem molt segurs del que fèiem, però no sabíem l'acceptació que tindríem entre el gran públic. També recordo que feia un fred horrorós. Vam sortir a l'escenari i tothom va començar a cridar. Jo li vaig dir a Lole: toquem com si estéssim tot sols. No ho oblidaré en la vida".
Als anys setanta, al costat de la veu de la seva dona, la imatge de Manuel Molina es va fer ben característica d'aquest nou flamenc: aires hippies, cabells llargs, una nova i heterodoxa manera d'abraçar la guitarra de manera vertical i una gran capacitat per escriure lletres noves i originals, d'una gran senzillesa i naturalitat, plenes d'un esperit pacifista i llibertari. El camí que van obrir el seguirien en els anys posteriors Triana, els anomenats 'nuevos flamencos', etc.
Després de la dissolució de Lole y Manuel, Molina va seguir actuant intermitentment, a vegades sol i a vegades amb la seva filla Alba Molina. El 2008, per exemple, va pujar a l'escenari de la sala Apolo, a Barcelona, per oferir una actuació curta i intensíssima, amb un final de festa inoblidable al costat d'un altre barbut heterodox del flamenc: Diego Carrasco.
Així recordava Manuel Molina la irrupció de Lole y Manuel al festival Canet Rock de 1975:
.gif)
.gif)
