Nus i democràtics

Foto: Adriana Calisaya

Anem despistats i feliços per la vida i ens deixem furtar les paraules. Per això, ara mateix, fer música folk pot voler dir rascar un ukelele amb cara de desmenjat i ser un artista popular pot voler dir ser Enrique Iglesias. Però no és això, companys, no és això. Com que els termes 'folk' i 'música popular' estan tan desgastats i ja no sabem ben bé què volen dir, podríem deixar-nos de llatins i anglosaxons i tornar, com sempre, als grecs, per dir que ens agrada la música democràtica. Segons l'Alcover-Moll, la democràcia és "el govern en què el poble exerceix la sobirania". Aleshores, si ho volem, la música democràtica seria "la música en què el poble exerceix la sobirania". 

En això pensava dimecres passat, en la caloreta de la nit vendrellenca, mentre Miquel Gil i Pep Gimeno 'Botifarra' anaven desgranant cançons i explicant algunes de les claus i les historietes amb què s'han anat conformant una música pròpia i sobirana treballadors del camp i de la ciutat, dones, cecs, balladors, bevedors, nens, iaios... El poble, aquella gent que Machado trobava a tot arreu on anava: " gentes que danzan o juegan, cuando pueden, y laboran sus cuatro palmos de tierra ...".

Nus , aquest concert on els cantaors de Catarroja i Xàtiva exploten la seva complicitat, havia de ser un projecte molt puntual per recolzar el teatre Micalet de València. Però ja s'ha fet un centenar de vegades, que es diu aviat. Els dos artistes hi van introduint canvis, però l'esquema general es manté i sap demostrar hàbilment que aquest cabalós repertori de fandangos, romanços, jotes, seguidilles, cants de feina... no són un grapat de cançonetes que existeixen perquè sí, sinó que són un patrimoni –d'aquests que ara en diuen immaterials– lligat íntimament al paisatge, la història i la gent.

Foto: Adriana Calisaya

A més, Miquel Gil, que va créixer i aprendre amb Vicent Torrent, s'encarrega d'explicar els grans grups en què s'organitza més o menys bona part del cant de tradició oral al País Valencià: un sistema tancat, que és el món dels romanços i de l'influx d'Europa; un sistema obert, on brillen els cants a l'aire i els modes heredats del móns andalusí, que connecta amb el nord de l'Àfrica i l'Orient; i al mig, un sistema genèric amb patrons que tenen elements dels dos anteriors, i on trobaríem jotes, fandangos, seguidilles...

Però no hi ha en cap cas to acadèmic. Més aviat molt d'amor per la música del poble. I com que el poble és com és, molts de dobles sentits, molta crueltat (terrible i simptompàtica la història del romanç de l'Hereu Riera), molta escatologia i molta conya marinera. Com diu l'havanera de Xàbia:


També van sonar cançons de xafigar gel i nadales enmig de l'agost, mentre les senyores feien anar el ventall per espantar la xafogor. I als bisos, una propina inesperada: Miquel Gil va desitjar molta sort per al 27 de setembre i va cantar sol "Lladres", recordant els temps en què formant part d'Al Tall va gravar el disc Quan el mal ve d'Almansa (1979). Lletra democràtica:

Foto: Adriana Calisaya