Rocío Márquez Foto: Xavier Mercadé
És curiós com els artistes que atresoren més domini tècnic i els que més bé coneixen els que els han precedit en l'ofici són també els que més els agrada complicar-se la vida. És a dir, estirar els límits del seu art, posar-se a prova i de passada treure de polleguera els puristes, que a tot arreu n'hi ha.
En el cas de Rocío Márquez, les formes rupturistes que ha abraçat amb el disc El niño no amaguen que per damunt de tot té una grandíssima veu. Una veu que és tota tècnica al servei de l'emoció. Com una pel·li de Charlot o un gol de Messi. Un cant net i cristal·lí, auri. La cantant de Huelva segueix a Enrique Morente en moltes coses, però la seva veu no és gens ronca, sinó elàstica i clara. És capaç d'aguantar i modelar la veu amb un vibrato increïblement regular fins a límits inversemblants.
Refree i Rocío Márquez Foto: Xavier Mercadé
I a partir d'un cant així, tots els instruments que s'hi puguin afegir són com els contraforts d'una catedral, ja sigui la sola guitarra de l'il·lustre Pepe Habichuela; Raül Fernández 'Refree' al capdavant d'una sorollosa i poderosa banda amb Rosalía Vila, Carola Ortiz, Miquel Sospedra i Iban Rodríguez; el tres flamenc de Raúl Rodríguez i la guitarra de Miguel Ángel Cortés; les palmes i cors de Los Mellis, i el cant iconoclasta d'El Niño de Elche, cirereta transgresora al final d'una vetllada que va transcórrer per contrastats paisatges.
La cantaora va arrencar amb la banda de Refree i les balancejants colombianes; el pal que va patentar Pepe Marchena, l'artista a qui ret homenatge el disc El niño. Després, la cançó "La rosa", sobre un poema de Juan Ramón Jiménez, va donar pas a l'aparició de Pepe Habichuela, sol amb la cantant interpretant milonga, taranta i cantiñas. Raül Rodríguez i Miguel Ángel Cortés van prendre el relleu en un tram de concert de sabor antillà, amb una guajira precedida de la cançó moderna "Mi Habana" i un punto cubà.
Gir andalús amb la guitarra de Miguel Ángel Cortés, en un captivador romanç de Córdova i uns tangos, i tornada de la banda de Refree, aquest cop amb la gestualitat extrema d' El niño de Elche, per endinsar-se en terrenys més arriscats i repassar alguns dels temes més esmolats d'El niño, com ara "La cumbres se estremecieron", una saeta explosiva on l'ambient crispat sembla una continuació del "Guern-Irak" de Morente. Hi ha un detall significatiu: mentre canta envoltada d'electricitat, onomatopeies i percussions, Márquez s'agafa amb força a la cadira de fusta i vímet. Als bisos, una seguiriya introspectiva; una manera de cosir extrems que no estan tan separats. Com l'enyorada veu de Granada, que vibrava de la mateixa manera amb el cant gregorià que amb Sonic Youth.
Rocío Márquez i Pepe Habichuela Foto: Xavier Mercadé
.gif)
.gif)
