Pep Lladó
SONS: A Després de la rumba hi segueix havent rumba, però sembla que vas per un camí especialment tranquil i introspectiu. PEP LLADÓ: Sí, jo sempre seré rumber. Aquí hi ha una continuació de coses que he anat fent i alhora vaig buscant nous camins.
Al nou àlbum hi ha alguns elements que li donen caràcter. Per exemple, el violí de Lisa Bause. I tant, amb el violí fa coses molt maques. És una intèrpret excel·lent i hi aporta un color molt especial. Estic molt content de la gent que m'acompanya, començant és clar pels meus companys d'Ai Ai Ai, Rafalito Salazar i David Torras.
Ara ja no toques amb Ai Ai Ai... El títol Després de la rumba fa referència a algun comiat? És un joc de paraules. Una petita provocació. Per un costat es pot interpretar en clau personal, ara estic en un altre moment de la vida... Al darrer disc del Gato Pérez –Fenicia (Abaco, 1990)– hi ha una cançó que es diu “Después de los truenos” on s'explica molt bé això. Alguna cosa té a veure amb el que diu aquesta lletra... I en clau musical, també fa referència a aquest debat etern que hi ha a la rumba entre l'ortodòxia i l'evolució. Potser això que faig ja no és rumba, potser ja hem trencat les amarres. Al final, aquest debat no és tan important. L'important és fer música.
Has fet discos més ambientals, com Terracelimar (Sota la Palmera, 2015), però aquest està ple de cançons amb contingut. Els discos més ambientals són més un divertiment, busquen un altre públic. Després de la rumba segueix més la línia d'Andar contigo (autoeditat, 2010). Aquell disc el vaig plantejar com un work in progress que no s'acabava mai. Al final vaig adonar-me que havia de posar un punt, final o seguit, i aquest punt només el podia posar amb un altre disc amb lletres. Després de la rumba és el pas que calia per tancar Andar contigo, també des del punt de vista emocional.
No havies cantat mai en un disc fins ara... Em va venir de gust. És un atreviment perquè jo no em sento cantant, hi ha mil possibles artistes que cantarien aquestes cançons millor. Però a mesura que anaven sortint vaig pensar: "A veure què hi puc aportar cantant jo". I m'ha agradat molt.
Fa pensar una mica en Paolo Conte, un gran autor de cançons per a altres que un bon dia es va posar a cantar... Suposo que tots els que fem cançons tenim aquesta espineta clavada. Ens agrada molt veure com creix una cançó quan te la canta un bon cantant, però d'altra banda això també fa que les cançons s'allunyin una mica de tu. L'experiència que jo he tingut amb els cantants d'Ai Ai Ai ha estat extraordinària. I amb tothom que va cantar a Andar contigo també, va ser bestial. Però aquí és diferent: les canto jo.
Una de les noves cançons, "Circ de les puces", s'aparta una mica del to general. Té un punt balcànic... Trenca una mica el to més fosquet de la resta i fa el paper de tancar l'àlbum una mica més amunt. Parla del pacte entre qui fa les cançons i qui les escolta.
Pep Lladó va passar fa unes setmanes pel programa Tradicionàrius a Ràdio 4, on va oferir una extensa entrevista que podeu escoltar aquí.
.gif)
.gif)
