De banalitzacions i garrotades

Quina cultura volem? Una cultura encotillada i institucionalitzada o una cultura viva i crítica? Dissabte passat van coincidir al nostre país tres exemples estupends d’aquesta darrera opció.

A la tarda, el grup Roba Estesa va intal·lar-se al pla de la Seu de Tarragona amb una colla de gent i diversos elements festius del seguici popular de la ciutat per rodar el clip de la cançó "Viu", de cara a l’imminent publicació del seu primer disc: Descalces (Coopula, 2016). La idea de treure a passejar el seguici popular per rodar un clip d’això que en diuen ‘un grup emergent’ per ambientar una cançó sobre les Festes de Santa Tecla no va caure bé a tothom. I fins i tot es va publicar un article titulat “La banalització del seguici popular”. Però afortunadament les noies del grup són llestes i van aprofitar l’episodi per plantejar un saludable debat sobre la qüestió a les xarxes socials. Aquestes Roba Estesa i el seu folk calentó són com una saludable sageta de foc, i si no us ho creieu mireu la portada revolucionària que han preparat per al seu primer disc.

El mateix dissabte a la tarda, però una mica més tard, el tenorista Magí Canyelles presentava al CAT de Gràcia l’espectacle Víctor Català, la senyoreta de l’Escala, amb Terratrèmol produccions. El muntatge, a més de constituir el projecte de final de carrera de Canyelles a l’Esmuc, és una original combinació de música d’arrel, dansa, teatre i discurs feminista a partir de la història d’una nena que vol ser futbolista i que descobreix la història de Caterina Albert, aquella senyoreta de l’Escala que volia ser escriptora i que ho va haver de fer sota el pseudònim de Víctor Català. Al final de l’obra, l’actriu Rosa Martínez es dirigeix directament al públic per demanar si encara avui les dones han de dur màscares per fer el que volen.

I una miqueta més cap al sud, a Massalfassar, al cafè L’infern tocaven el cel presentant el vint-i-cinquè aniversari de la colla de dimonis i el nou clip dels Mox, el grup de Puçol que va guanyar el Concurs Sons el 2014, un any abans que les Roba Estesa. La seva escenificació participativa de les “Alegries de Miliet”, a toc de guitarra elèctrica i dolçaina, és tota una celebració ambientada a l’Horta del vell lema llatí: carpe diem.

Conclusió: a Caetano Veloso i Gilberto Gil, quan eren jovenets, els van caure mil garrotades per banalitzar les essències de la música popular amb les seves ocurrències. I avui tots dos es passegen com un emblema vivent del Brasil.