Emoció

No és que la música formi part de les nostres vides, és que la música és la vida mateixa. Això va dir ahir a la nit el director del festival Mas i Mas, Pere Pons, a la presentació del concert de cloenda de la XIV edició d’aquest cicle al Palau de la Música; el concert en què el guitarrista Manolo Sanlúcar tornava als escenaris tres anys després d'haver anunciat la seva retirada. El que no pensàvem és que després les paraules de Pere Pons es materialitzarien a l’escenari d’una manera tan crua. La vida, que pot ser meravellosa però que també té els seus límits.

Després d’una estoneta d’espera tensa, Sanlúcar va aparèixer amb aire pesarós i va dir que no estava bé. Que havia estat pensant de suspendre el concert fins al darrer moment. Que no estava en condicions de tocar bé. Va interpretar tres peces penjant d’un fil i en començar la quarta ja no va poder seguir. Les mans no li responien. Va explicar que les medicines que pren l’havien afectat de mala manera.

Els tres joves músics que l’acompanyaven –el guitarrista David Carmona, la cantaora Carmen Molina i el percussionista Agustín Diassera– van saber estar a l’altura del moment. Van fer-li costat mentre el mestre va aguantar i, quan aquest va abandonar, van oferir quatre peces més. David Carmona, de Granada, apadrinat per Sanlúcar, és un guitarrista amb molt de futur a qui s’ha de seguir la pista.

Manolo Sanlúcar encara va aparèixer una altra vegada al final i va oferir una quarta peça, acompanyat en tot moment pel nervi del jove Carmona. I el públic no va poder fer altra cosa que aplaudir dempeus el veterà guitarrista per tot el que ha donat al flamenc i a la música al llarg de la seva vida. Tothom va marxar cap a casa amb sensació agredolça.

Inicialment, la cloenda del Mas i Mas l’havia de protagonitzar un altre gran guitarrista de carrera intermitent, Rafael Riqueni, però fa uns mesos es va haver de suspendre i es va anunciar la tornada de Sanlúcar en lloc seu. El que vam veure finalment al Palau és una mostra del fràgil que és la vida, però també la prova que els relleus generacionals continuen fent gran el flamenc, un gènere on els artistes es mostren més despullats que en cap altra música.

Hi ha molts artistes ‘d’èxit’ que repeteixen el mateix guió a cada concert. Fins i tot els acudits. Això d’ahir va ser una altra cosa. No va ser agradable, però va ser únic. Matèria viva, fràgil i sensible.