Aquest Noi és la bomba

El Noi Il·lustració: Txarly Brown

Quan va publicar-se el disc Gipsy Rhumba (Soul Jazz, 2014) vam entrevistar el seu impulsor, el bateria i melòman David 'El Indio', que ens va confessar que per ell El Noi era "un artista molt interessant i un gran desconegut. Mereix un gran suport". Una mica abans, al referencial Achilibook (Milenio, 2013), Txarly Brown considerava: "El Noi està demanant a crits ser redescobert per qualsevol segell de reedicions calentes amb talent". Doncs bé, s'acaba de publicar un treball que pot ajudar a conèixer una mica més aquesta gran figura de la rumba catalana. O si més no, a gaudir de la seva música, que és d'autèntica categoria.

Com Gipsy Rhumba , aquesta nova producció també ha estat dirigida per David 'El Indio', amb la col·laboració del periodista i DJ José Manuel Gómez 'Gufi'. A l'àlbum hi ha perles com "La bomba gitana", del 1969, amb un estratosfèric acompanyament d'orgue; l'exuberant "Don Rilet", del 1970; temes més arrossegats i baladístics en la línia del Pescadilla, com ara "Loco" del 1967; "Lerelere" i "Maria Antonia", del 1971, totes dues amb piano tumbao i vents potentíssims; la saborosa "Viva Polúa", del 1974, una versió del "Canta y sé feliz" que Peret va presentar a Eurovisió aquell mateix any... i també el darrer enregistrament d'estudi que va fer, una versió del cant devocional de Chango "Aleluya", que aquí ha arreglat el fill d'El Noi, Juan Castellón.

Segons consigna l'Achilibook, El Noi va néixer a Madrid el 1938 i va morir a València el 2010. Va criar-se al barri barceloní d'Hostafrancs. Després de publicar un senzill amb la discogràfica Hito el 1967 amb les cançons "El loco" i "Charanga Pachanga", va fitxar pel segell Discophon, amb qui va publicar diversos senzills –amb etiquetes comercials com "El más pop de la rumba gitana" o "El más pop de la rumba flamenca" i l'LP El Noi (Discophon, 1974). Nebot d'El Príncipe Gitano i de Dolores Vargas 'La Terremoto' i fill i nét d'artistes, les seves gravacions són l'exponent d'una rumba pop moderna que no para d'incorporar elements nous a les seves produccions, especialment del boogaloo, la salsa i altres derivats d'arrel caribenya conreats a Nova York, tal com van fer els mateixos anys, amb un estil diferent però paral·lel, Los Amaya.