Ressons de lluna

Crònica de l'actuació de Xavier Baró i Víctor Verdú al festival BarnaSants

| 03/02/2017 a les 11:22h
Arxivat a: Sons de la mediterrània, Xavier Baró, Víctor Verdú, BarnaSants, Harlem
Aquest dijous 2 de febrer Xavier Baró va tornar a actuar al festival BarnaSants. Aquest cop, al Harlem i presentant el disc I una fada ho trasmuda (La Llàntia / Satélite K, 2016). Fades, llunes i poesia poblen les noves cançons. Crònica il·lustrada amb fotos de Juan Miguel Morales.  


No som pocs els que pensem que Xavier Baró és actualment el millor creador de cançons de Catalunya. Però s'ha de dir que també hi ha una cosa especial en la seva manera d'interpretar-les. Canta com si anés descobrint els versos a mesura que els pronuncia. Com si s'esforcés a recordar històries antigues eternes. Com a efecte d'aquesta interpretació, sovint fa la impressió que la lletra penja d'un fil, que hi ha petits dubtes o que la cançó pren rumbs imprevistos. És la mateixa tècnica que feien servir els bards per corprendre l'audiència en les nits d'abans.
 
Aquest estil d'interpretar, sumat a la sòlida arquitectura literària i musical del repertori, fa que un concert de Xavier Baró sigui gairebé sempre una vivència, a pesar que els mitjans tècnics siguin precaris. Al concert del Harlem, Baró i Víctor Verdú (piano) van arrencar en un registre èpic (“Entre les tempestats”, “Miro amb els meus ulls", “Per les aigües de Dublín”) que va anar derivant cap a tons més recollits i serens.

 
Quan van aparèixer “Els corbs”, la peça que Xavier Baró acostuma a dur al directe de les seves adaptacions de Rimbaud, vam recordar que fa més o menys un any havia sonat a la sala Luz de Gas, amb un gran piano desplegant-se poderosament amb força i ornaments. Al Harlem, en canvi, Víctor Verdú va haver de barallar-se amb un atrotinat piano de paret més propi d'un saló del far west que d'un local de música. No hi hagués desentonat gens un cartell d'aquells que deien: “No disparin al pianista”.
 
Sigui com sigui, després de l'arrencada torrencial, va venir una sèrie d'aquestes cançons tan característiques on Baró canta com il·luminat, mirant endins: “Vora un dolmen”, “Sense el ressò del dring” –en companyia del sempre jove Salvat Papasseit–... i “Posa un bes als meus llavis”, peça lànguida que ja es compta entre el millor del seu repertori.

 
Després, reivindicació obrera amb l'alegre “La noies treballadores” i pacifista amb “El nen d'Hiroshima”, pescada del repertori del Grup de Folk i banyada en distorsió elèctrica i desesperació grunge. Ja en el tram final, la raimoniana “Rosa dels vents” i el folk-rock de “Botes catalanes” van conduir a un final novament èpic amb “La caiguda de Lleida”, balada colossal del pas de la Guerra dels Segadors per la ciutat del Segrià.
 
Com a bisos, una nova immersió en la poesia introspectiva d'arrel romàntica –“Submergit en el riu (qui estima l'aigua)”– i passatge festiu amb “El jove joglar”, adaptació del “Minstrel Boy” de Bob Dylan. En aquesta despreocupada cançó, seguida per les palmes del públic, el piano de paret sí que sonava d'allò més adient. Per acabar, “Cançó índia de mitjanit”, una altra de les cançons del nou disc de Xavier Baró que lliga la nocturnitat amb l'amor i la lluna amb el paganisme. Ell mateix ho canta a “Desbordament”, que aquest cop, a diferència de fa un any, no va sonar a l'escenari: Selene el deu haver embruixat.
 

Imatge il·lustrativa
El mercat digital, representa el 75% de les vendes | Per contra, la facturació global de la indústria discogràfica catalana encara ha perdut el 2018 un 2,4% | El rànquing de catalans més venuts del 2018 està liderat pel 'Disc de la Marató', Manolo García, Sergio Dalma i Rosalía | Els discos en català més venuts han estat Alfred García, Els Catarres, Doctor Prats i Els Pets | El rànquing d''streaming'
 està encapçalat per Txarango, Dàmaris Gelabert i Joan Dausà
Imatge il·lustrativa
Amb la hipercompetència de festivals i el vell format de Festa Major, les empreses d'ARC tenen un descens de públic i bolos, 
tot i consolidar el model amb una facturació positiva | Els festivals moderen el creixement d'assistents dels darrers anys | Les sales s'han reactivat amb una reconversió sectorial que ha permès un increment de públic i concerts
Imatge il·lustrativa
El públic de la música en directe augmenta del 40 al 46% | Contràriament, el consum de grans festivals i certàmens decau (del 40% al 36%) | El públic prefereix concerts de proximitat i cartells més exclusius
Imatge il·lustrativa
La presència d'artistes emergents en els principals festivals es manté en un 34% | Les programacions en llengua catalana arriben a un 24%
Imatge il·lustrativa
L'Anuari de la Música 2019 dedica el tema central a les dones en la indústria de la música | La presència femenina en la indústria musical catalana és del 33%, amb sols una tercera part de dones a escoles, festivals i indústria | La publicació dona veu en el 80% de les seves col·laboracions a dones de la indústria musical per fer-ne visible el paper i el canvi que estan produint a l'hora de conquerir més espais