.jpg)
Aquest llibre neix a partir de la caixa de cedés integral que va treure DiscMedi fa poc. Em van demanar que fes un escrit parlant de cada disc i m'ho vaig passar tan bé fent-ho (em sembla que no és cap secret que m'ho passo més be escrivint que no pas cantant) que em va tornar una proposta de fer un recull de lletres. I un cop decidit, la resta va ser molt planer i sobretot molt entretingut.
Escrius 'ningú sap el significat real de les cançons, ni tan sols l'autor (fins i tot ell menys que ningú)'. L'expressió verbal, com la musical, la vols com un camp lliure de judicis i prejudicis?
Sobretot el que penso és que la màgia d'una lletra, com la d'una cançó, és que cadascú se la pot fer seva i donar-li el significat que vulgui. Per això la mateixa cançó pot dir coses diferents i fins i tot contraposades depenent de l'interlocutor. El que la fa té una idea més o menys clara del que vol dir, però això no significa que la seva interpretació sigui la correcta o la definitiva. A mi m'ha passat sovint que m'han explicat una lletra meva molt millor del que mai podria haver-ho fet jo.
De les cançons inicials fetes a raig a les dels últims discos, quina feinada hi ha?
Al llibre explico que tinc un procés força curiós amb les lletres. Les començo molt de pressa i les acabo molt a poc a poc. Reconec que les reescric molt, que les retoco fins a l'extanuació, potser massa i tot. No tinc gaire clar si és bo o dolent, però és com ho faig. De fet, crec que és un mirall de com faig les coses a la vida en general.
Fas confessions que al final, com a les cançons, no se sap ben bé si són veritat o ficció però en tot cas interessen...
Bé, la conya del llibre és que jo sempre he dit que odio explicar les lletres, que perden tota la màgia. Per això el 'Cançó per cançó' de l'Enderrock m'ha fet sempre tanta mandra (riu). Per això he intentat no explicar el significat de cada lletra si no les circumstàncies que van envoltar el moment en què la vaig fer.
Però algunes sí que hi són, i s'hi podria aprofundir una mica més, potser: Què tenia Peter Gabriel que et fascinava tant? Què has plagiat de Paul Weller?
Peter Gabriel va ser una drecera per passar de la meva adolescència simfònica als Ramones i la música de la New Wave, més concreta i trepidant. I la seva veu sempre m'ha fascinat, té un gra molt particular. De Paul Weller ho he plagiat tot, estrofes senceres, idees de lletres. La seva època amb The Jam va ser com una classe magistral de pop amb majúscules. I és un rondinaire, com jo.
A les teves lletres hi ha molta tendresa, de vegades explícita com aquell 'recuperar la tendresa del món' a "Agost". Però no defuigs cantar emprenyat, com a "Pau", o directament al mal com a "Un cop de cotxe". Es fa difícil l'equilibri?
(Riu) Em fa gràcia perquè un dia em van dir que feia servir massa sovint la paraula tendresa i ara l'he desterrat del meu vocabulari quan faig una lletra. Això passa molt, hi ha cantants que sempre parlen de camins o d'astronautes, i jo parlo de tendresa. Sóc un tio molt tou.
Altres vegades la tendresa apareix en petits moments, fins i tot microscòpics... com a "Cançó d'amor 398", on dius que et fa saber el que realment és important. En el pop l'amor també és el tema més important en les lletres?
L'amor em sembla sovint una simplificació de mil sentiments diferents, complexos i fins i tot contraposats. En diem amor però volem dir enyor, desig, odi, recança, gelosia... La condició humana es regula pels sentiments, i aquests sentiments que ens desperten les persones i les coses de vegades els simplifiquem per intentar compendre'ls i en diem amor.
El món anglosaxó apareix quan vius a Anglaterra o amb la teva relació amb el productor Brad Jones. "Com anar al cel i tornar" és una de les teves cançons preferides, tu que volies que sonés com 'la millor punyetera cançó de l'àlbum'?
Sí, probablement "Com anar al cel i tornar" és, juntament amb "Agost", la cançó de la qual estic més cofoi. No vol dir que sigui bona, senzillament m'agrada haver-la fet i sobretot m'agrada cantar-la. Els motius són personals i intransferibles, suposo.
Acabes amb un final per reflexionar. Una lletra d'Els Pets no és només per callar i ballar?
També pot ser-ho. No pretenc fer poesia amb les meves lletres, d'aquí ve la portada i el títol, són només lletres, lletres de cançons, emmarcades en una rítmica i una rima. I amb vocació que les facis servir com et plagui.
Perquè aquest món rutlli, "No n'hi ha prou amb estimar-se molt"? La manera d'escriure el relat i el punt de vista respecte q l'altre importen molt per actuar d'una manera o altra?
Ui, això donaria per molt. Sí, crec que el punt de vista dona molt de joc per treballar el relat. Posar el protagonista en segona o tercera persona sovint ajuda que et treguis aquesta mordassa d'autocensura que sovint tenim, aquestes ganes de quedar bé, de no ferir. El pitjor censor de qui fa lletres és sempre un mateix.
Per què "Lletres", el llibre, val la pena per a tu?
Perquè és una bona excusa per escoltar un altre cop cançons que t'han fet companyia en moments importants. I perquè m'ajudarà a pagar el lloguer del pis de Londres, que és caríssim (riu).
.gif)
.gif)
