Obituari

Agustí Montal, esport, ciutadania i música

L'expresident del Barça va reforçar la dimensió catalanista i cultural del club a principi dels setanta

El 1974 va impulsar la creació del "Cant del Barça", fita de la música popular

Francesc Burrull i el Barça

| 23/03/2017 a les 12:32h
Especial: Actualitat
Arxivat a: Enderrock, ar, Barça, esport, Francesc Burrull, Agustí Montal
Burrull, Montal i el piano on van 'rematar' l'himne
Burrull, Montal i el piano on van 'rematar' l'himne | Juan Miguel Morales
Agustí Montal, mort aquest 22 de març als 82 anys, va presidir el Barça entre els anys 1969 i 1977. Va fitxar Cruyff, però també va saber implicar la cultura catalana en el 75è aniversari del club. Fa uns anys vam visitar-lo un parell de vegades per parlar d'esport, ciutadania... i música. 

"El Barça és cultura i esport i amb la cultura i l'esport fem país. M'agrada que el Barça sigui un club democràtic". Ho va escriure Agustí Montal el 1974. Sempre amagat darrere una mirada tranquila, tenia un posat de patrici romà, pura burgesia catalana del tèxtil acostumada a remenar discretament algunes cireres. La primera vegada que en Conrad Dalmau i un servidor el vam anar a veure, en un gran despatx d'un pis molt alt del centre de Barcelona, per parlar del naixement del "Cant del Barça", s'havia preocupat de saber qui érem, què volíem i què havíem pogut esbrinar fins aleshores.

Ell es definia com a músic de pa sucat amb oli, perquè havia fet quatre anys de violí, però el fet és que sota la seva presidència la cultura, i la música en particular, van ser molt presents en el barcelonisme. El 1974, un dels actes centrals de la celebració del setanta-cinquè aniversari del club, per exemple, va ser la interpretació de l'oratori El pessebre, de Pau Casals, a la basílica de Santa Maria del Mar. D'aquella celebració també en queda un vitrall a la basílica amb l'escut del Barça, com a agraïment per la col·laboració del club en la rehabilitació del temple, i un festival de música popular al Palau Blaugrana amb Joan Manuel Serrat, Peret, Núria Feliu, Salomé, Manolo Escobar, Guillermina Motta, Nubes grises, Rumba 3 i La Trinca. Com a presentadors hi van ser Joan Capri, Mary Santpere i Teresa Gimpera. Una mica després, el 1976 i encara sota la presidència de Montal, Serrat, arribat del seu exili mexicà, va obrir al Palau Blaugrana la seva palpitant gira Serrat als Barris, acompanyat del grup Música Urbana

Però el gran llegat musical d'aquell setanta-cinquè aniversari va ser el "Cant del Barça", amb lletra de Jaume Picas i Josep Maria Espinàs, i música de Manuel Valls enriquida amb les aportacions de Francesc Burrull, Antoni Ros Marbà i Oriol Martorell. Al núm. 8 de la revista 440Clàssica&Jazz vam explicar amb força detalls com va anar el part precipitat d'aquella música que, al cap dels anys, ha esdevingut una melodia global.

Francesc Burrull i Agustí Montal Foto: Juan Miguel Morales


El "Cant del Barça" va estrenar-se el 27 de novembre al Camp Nou, durant un partit amistós (que ho va resultar poc) davant la República Democràtica Alemanya. Montal sempre recordava que aquell dia, a la llotja, s'asseia al seu costat el governador civil de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, un personatge que, com la burgesia catalana, remenava les cireres, tot i que a un altre nivell i de manera menys discreta. Un cor de 3.600 veus, coordinades per la Federació Catalana d'Entitats Corals i dirigides impetuosament per Oriol Martorell, va posar-se a cantar el "Cant de la Senyera" davant les càmeres de Televisió Espanyola, que transmetia la festa en directe. Martín Villa volia cruspir-se Montal i aquest es va fer el despistat.

La segona vegada que vam trobar-nos amb Agustí Montal va ser al seu casalot familiar d'Arenys de Mar. Hi vam anar amb Francesc Burrull per veure el piano de fusta de color caoba amb el qual, quaranta anys enrere, s'havia donat la forma definitiva al "Cant del Barça". El piano estava del tot desafinat, però Burrull va posar-s'hi a tocar l'himne amb aquell aire tan seu de piano-bar, com el Sam de Casablanca, mentre Montal feia servir unes copes de cava i tots dos recordaven els dinars 'de categoria' que havien fet amb Armand Carabén, Gonçal Lloveras i companyia per trobar la música que havia de fer que tot el camp fos un clam.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.