L.A.: «Tenir fills activa parts del cervell i del cor que ni sabies que tenies»

King of Beasts (Sony, 2017) és el cinquè àlbum d'estudi del músic mallorquí Lluís Albert Segura, líder de L.A. El disc conté disset talls que viatgen entre les influències del rock i la producció americana, i que respiren el seu amor per la música feta a Anglaterra. És un disc pensat per al directe d'una banda que trepitja fort els escenaris dels festivals més punters de tot l'Estat.

Estudis científics afirmen que cada set anys totes les persones sofrim una renovació cel·lular total, és a dir, el nostre cos es regenera totalment en períodes de set anys. Moltes vegades aquestes regeneracions van acompanyades de forts canvis en l'individu. Fem un recorregut: parlem de la teva relació amb la música i més tard de la teva carrera als 7, 14, 21, 28 anys...

Lluís Albert Segura (L.A.): Des del principi, als 7 anys, ja era molt fan dels Beatles, més seguidor dels Beatles que de Spiderman. Era un nen molt musical, obsessionat amb les guitarres i les bateries; crec que en aquell moment ja sabia que volia ser músic. Als 14 crec que vaig muntar el meu primer grup, Green Cherrys, amb Carlos Pilán de Sexy Sadie. Als 21 vaig muntar el grup on cantava i tocava la bateria, es deia Glycerin. I crec que va ser un període de set anys... (riu) perquè als 28 vaig començar a crear L.A., vaig fer els primers tres discos autoeditats, fins que als 30 vaig treure el Heavenly Hell (Universal 2009). Després, als 35, el 2014, vaig ser pare, per primavera vegada, de la meva filla Jude (més rialles).
 
Creus doncs que aquests canvis en aquests períodes poden haver afectat la teva carrera? 

L.A.: Completament. Si filam molt prim, segur que trobam coincidències amb dates, firmes de contractes, sortides de discos, potser tens raó.
 


Han passat set anys des de la publicació de Heavenly Hell (Universal, 2009) i precisament tornes al mateix estudi, a Mallorca, amb el productor Toni Noguera per realitzar el King of Beasts. Sabem que aquell disc va ser “un exercici d'estil”, com una broma interna, un disc que el vau fer per triomfar. Potser moltes bandes pensen el mateix, però tu vas signar per una gran discogràfica. Què hi ha de veritat? Què ha canviat en aquests set anys?

L.A.: Hi ha bona part de veritat, en aquell disc ens vam prendre molt de temps i estava molt enfocat a la producció. El que no m'hauria imaginat mai era que signés amb una discogràfica com Universal, ni en el millors del meus somnis. Amb en Toni Noguera hi havia molta complicitat, jo duia tres discos enregistrats a casa, i arran de la meva col·laboració amb el seu grup Los Valendas, i de l'amistat que va sorgir, ell em va proposar fer un disc als seus estudis, amb calma, i d'allò en va sortir Heavenly Hell. Un cop gravat, Carlos Mariño, el meu primer mànager, va fer una ronda de presentació per discogràfiques i va sonar la campana. Després de set anys hem tornat a treballar plegats. Han canviat moltes coses, però el concepte és el mateix. En un primer moment volíem provar d'enregistrar només una cançó, per veure si hi havia feeeling, i finalment va anar tan bé que hem enregistrat el disc sencer. Òbviament ara pensam que hi ha uns festivals, que hi ha un públic. Has de sorprendre, has de fer un disc que funcioni en directe, amb parts especials i específiques per a cada músic. Pensant que hi ha una base que són els discos anteriors d'L.A.
 
Has estat gravant als Estats Units i ara tornes a Mallorca. També hi influeix la teva paternitat. És un motor creatiu?

L.A.: Sí que ho és, perquè crec que tenir fills t'activa parts del cervell i del cor que ni sabies que tenies. Sentiments. Pensava que havia experimentat l'amor absolut, però en el meu cas fins que no vaig tenir la meva primera filla i em va dir papà... (riu). Quan componc ara els sentiments són diferents, la meva perspectiva ha canviat, així que sí, diria que el fet de ser pare és un motor creatiu.
 


King of Beasts és una prova d'aquest nou procés creatiu; les disset cançons en són prova. Amb quines dues cançons et sentiries més identificat o són les teves preferides?

L.A.: Tal vegada serien "Keeper and the Rocketman" i "Leave It All Behind". Una és el costat més americà de composició, producció i melodia, i l'altra la part meva més anglesa. Aquestes han estat les meves influències: el rock americà de Neil Young o Tom Petty i la part més Beatles o Kinks. 

El disc s'obre amb un tema introductori de títol homònim...

L.A.: El King of Beasts és un personatge que he creat. No per jo mateix, sinó per amagar-m'hi a darrere. El disc seria el rei i les cançons les bèsties. Hi ha vegades que et planteges un disc com el que vindrà en els propers dos o tres anys. He de pujar a l'escenari dia a dia, he de defensar les entrevistes, la meva música. Aquest King representat a la portada per un lleó és un símbol de terra, fort. El disc és pesat, contundent, el vinil és doble... Qui no voldria tenir un lleó que el defensa? Seria el meu animal essencial. Al disc anterior, From the City to the Ocean... (Sony, 2015), va ser la balena. Ara necessit un animal de terra.