Foscor, dark mètal atmosfèric

Els terrassencs Albert (guitarra, baix i piano) i Jordi (bateria) i els barcelonins Falke (guitarra i efectes) i Fiar (veu) fan gala de la seva vocació d’internacionalitzar una música de caire global que encara pot explotar les seves possibilitats. Ells són el grup de mètal atmosfèric Foscor, i els hem entrevistat.

El 9 de juny estreneu el vostre cinquè treball, Les irreals visions. La prèvia ens ha embadalit.
Em satisfà molt que el tast que de moment s’ha compartit del nou disc, en forma de tres singles, hagi generat una certa expectativa. Portar tants anys i ser capaços de mantenir i fins i tot fer créixer l’interès no és fàcil, però és cert que en aquest treball s’ha posat la carn a la graella de manera desvergonyida i ambiciosa, esperant que la lectura que se’n faci sigui la més positiva fins a avui.

Ens podeu fer cinc cèntims d'aquest nou disc?
En termes generals podem dir que Les irreals visions respon a una voluntat claríssima de personalitzar fins a l’extrem una proposta que fins a dia d’avui encara estava massa condicionada per lectures i comparatives externes. Com deia abans, no residim en un país gaire avesat a aquesta música, i els referents són a fora, obligant les ments i esperits inquiets a un esforç addicional per entendre i cercar referents amb els quals créixer. Tots aquests anys ens han fet entendre quines eines teníem al nostre abast, i ara era l’hora de posar-les al servei d’una proposta que sempre ha buscat personalitzar al màxim el que oferia per expandir-se.



Parlem d'un treball que recupera la vitalitat de desplegàveu a l'inici.
Sí, i això es coombina amb una intensitat i una emotivitat com mai hem estat capaços de concretar, i que de nou possibilita sumar l’oient des de la primera escolta a un viatge si més no diferent. És un conjunt de cançons amb una gran dinàmica i varietat rítmica en el conjunt que manté un clar i constant cromatisme. Hem buscat unificar al màxim el resultat com si es tractés d’un sol paisatge, com aquells discos que a nosaltres ens han marcat i als quals aspirem a arribar. Si bé l’ús del registre de veu neta o el fet de cantar català a totes les lletres ha ajudat, crec que l’exercici compositiu del Falke i l’Albert han fet aquest disc especial i atemporal de bon principi. Ens allunyem definitivament dels extrems del mètal, i abastem sense por referències pròpies d’altres estils en el que desitgem que pugui esdevenir un llenguatge personal i ric.

Acabeu de presentar el videoclip "Instants",  amb una lletra nostàlgica.
Parla de com d’importants són els petits moments que componen la vida de les persones. Sovint entenem que els grans esdeveniments que marquen la història o la col·lectivitat són els que signifiquen un canvi en la nostra vida. Fins i tot els moments que ens impacten pel seu sentit negatiu sembla que són els que a base de cops ens fan forçar el canvi. Però són els 'instants' del dia a dia, els que repetint-se acaben esculpint el nostre caràcter, els que valen la pena. D’aquí que sense buscar la transcendència i grandiloqüència que sovint es necessita per seguir caminant, i sense mirar amb nostàlgia el passat, cridem ben fort a la possibilitat que el dia a dia ens dona de créixer, sentir i entendre com som de diferents.



Entrance to the Shadow’s Village (2004), The Smile of the Sad Ones (2007), Groans to the Guilty (2009) i Those Horrors Wither (2014) són més de tretze anys de Foscor. Quina valoració en feu?
Un bon dia em van preguntar si m’imaginava on seria Foscor al cap de deu anys... D’això en fa quinze, i la resposta continua sent la mateixa, que esperem seguir gaudint i emocionant-nos fent música i portant-la on la puguem compartir. Així doncs, el balanç que en fem és molt positiu. Tenir l’oportunitat ara, amb el fitxatge per una discogràfica de la dimensió de Season Of Mist, de seguir creixent amb les millors eines que hem tingut mai em sembla que és la millor imatge o resposta a la valoració que podem fer del que hem viscut...

Foscor heu promès "una cosa màgica" per a aquest cinquè llarga durada...
Probablement és agosarat afirmar una cosa així... sobretot quan la reacció a una creació artística personal depèn i varia segons cada persona que es disposa a viure-la. De tota manera aquesta promesa ve per tot un seguit d’esdeveniments que han passat al llarg del procés creatiu, i que han fet que cada peça del trencaclosques sigui única en la seva espècie.

A què et refereixes?
Parlo del sentit altament emocional que cobreix com una pàtina cada part indivisible d’aquesta obra. L’ús del català com a única llengua acosta més que mai l’emotivitat que intentem expressar. També cal dir que la col·lecció de fotografies de l’artista holandesa Nona Limmen, en la qual es basa tot el treball gràfic al disc, és clau a l’hora de visualitzar el paisatge i cromatisme al·lucinogen on ens submergim. Partim la realitat diària, fins i tot urbana, la societat... i busquem que tots els moments i situacions que ens envolten transcendeixin.



Seguim formant part, encara, de l'Espanya moderna?
Seguim formant part d’un país on la cultura de la creació artística en general no interessa, no se li dona suport, ni s’entén. Podria lloar les virtuts del nostre petit país en molts aspectes, i deixar-me portar per un sentir general pel qual aquí tot ho fem bé, o millor que els veïns. I si bé darrerament tinc exemples ben a la vora que des de l’esforç individual més pur sembla que han iniciat camins amb pas segur que poden portar a resultats a mitjà i llarg termini, em quedo amb el fet que personalment segueixo havent de sortir a fora per aprendre dels altres, per viure esdeveniments on no només la il·lusió de qui els organitza compta per valorar el seu resultat, on els grups tenen tan interioritzat com fer i caminar que les coses es donen per sabudes, i on a més cada parcel·la existeix i funciona de manera respectuosa pel bé del conjunt cultural al qual serveix... La modernor encara resideix a fora en molts aspectes de la vida quotidiana, i en aquesta música encara més. Tenim tant per fer i aprendre que només puc desitjar sentir-me tan orgullós del que veig i visc aquí com el que intueixo i sovint visc a fora. 
 
De totes les matèries en les quals heu aprofundit a l’hora de treballar, quina tradició artística us ha influït més, el Modernisme, l'Art Nouveau, el Jugendstil...?
Sempre hem caminat d'una manera poc endreçada i potser superficial. Tot i establir una base de treball en l’àmbit líric en l’humanisme, en gobal no hem sabut vestir el conjunt amb un fons potent que ho abastés tot plegat més enllà del vessant gràfic, del musical i del conceptual. No és fins ara que aconseguim cosir un discurs general que, sense la necessitat de veure’s, ajuda a entendre cada part del tot, a explicar-les i, el més important, ca onnectar-les de manera clara amb la tradició cultural d’aquest país.