Es va donar a conèixer com a bateria de Sangtraït. Sota aquella llarga barba que el temps ha tornat blanca s’hi amaga un músic sensible i apassionat que ara es troba en un dels millors moments de la seva carrera musical. Amb poques setmanes de diferència ha publicat dos discos importants: Camí d'Hiperbòria (DiscMedi) amb Los Guardians del Pont i Un tro a la nit (Picap) amb Barbablanca.

“Per a mi Los Guardians del Pont sempre aniran per davant, i la resta de components de Barbablanca ja ho saben”, s’afanya a explicar quan se li pregunta per aquesta duplicitat. I és que, com també diu ell, “Hi ha molta gent que toca en dos o tres grups i no hi ha cap problema”. Guardians acaba de treure el seu tercer disc. Rodríguez hi comparteix protagonisme amb el cantant i baixista Quim Mandado (també ex-Sangtraït) i amb Joan Cardoner. El grup està en contínua evolució i aporta grans reptes als tres músics: “En Quim Mandado em coneix molt i em fa fer coses que jo no goso ni intentar”. Són tres músics experimentats, amb una carrera sòlida a l’esquena: “El més important per nosaltres és passar-nos-ho bé. La resta per nosaltres no és una prioritat. L’èxit ja l’hem tingut. Ara toca passar-nos-ho bé”, diu Rodríguez.



El fet de tocar a les dues bandes no és cap problema. “Jo no componc cap cançó ni a Guardians ni a Barbablanca, només toco la bateria”, aclareix el bateria. A Barbablanca comparteix escenari amb un altre ex-Sangtraït, el guitarrista Josep Maria Corominas 'Coro', i amb tres músics més: Roger Batlle (cantant), Dany Llop (guitarra elèctrica) i Toni Bernal (baix). Sobre les diferències d’estil de les dues bandes, el bateria ho té clar: “Guardians és heavy mètal i heavy progressiu, i Barbablanca és hard rock de l’escola Deep Purple, Led Zeppelin o Iron Maiden. Tots tenim influències de diferents grups. El cantant em recorda Sammy Hagar de Van Halen, perquè té connexions amb el blues i el rhythm’n’blues. Definitivament, crec que Barbablanca s’assembla més a Sangtraït que a Guardians”.