Molts mesos d'incertesa i de previsions artístiques, logístiques, institucionals, metereològiques i de seguretat s’han conclòs en poc menys de quatre dies que han acollit més de cent mil espectadors. Tant la ciutat com els promotors poden estar satisfets d'haver aconseguit el difícil mèrit de sumar l'oferta musical a un impacte positiu en tots els sentits. Quatre escenaris singulars que van esponjar –la paraula clau d'aquesta edició– el públic, repartit per tots els racons de la ciutat, sumats a les atraccions dels food tracks, markets, clubs i photocalls –així en anglès perquè sona més hípster–.
Zoo. Foto: Carles Rodríguez
Els Amics de les Arts Foto: Carles Rodríguez
Maria Jacobst signant autògrafs a l'Acústica. Foto: Carles Rodríguez
La tarda de divendres es va iniciar amb la nova star system de la música catalana, Dàmaris Gelabert, convertida en una ídol per a pares, nens i nenes mentre entonaven el nou "Bon dia!" del segle XXI, que ja ha superat la clàssica peça d'Els Pets. Mentrestant, a l'altra punta de la Rambla la jove Maria Jacobs signava el seu primer treball.
Lakaste. Foto: Carles Rodríguez
Els guanyadors de Sona 9, Lakaste, van tenir l'honor d'estrenar el seu primer disc a casa, enmig de molta expectació i amb un bon resultat a l'escenari, tot i l'evidència de la manca de rodatge en directe. Desastres naturals (DiscMedi, 2017) quotidians per il·lustrar les cançons de Núria Castelló, amb l'emoció d'un nen amb sabates noves, i l'estrena del nou i encertat escenari de la plaça de la Palmera.
La gran i recomanable sorpresa va ser la balconada del Teatre Jardí, que enguany amb una il·luminació canviant i sorprenent i una sonoritat alhora potent i efectiva va enlluernar els espectadors com a espai per a descobertes emergents. Maïa Vidal i Museless van fer valdre la base electrònica per fer retronar la plaça de Josep Pla, mentre que Donallop, Pavvla –en anglès hípster com va anunciar ella mateixa– i Morena Tradipatxanga –la gran descoberta del festival– van seduir amb el pop i el folk de nova generació.
Ramon Mirabet. Foto: Carles Rodríguez
La diversitat i un menú per a tots els públics són uns els grans secrets de l'Acústica. Si Raph Dumas i la Cobla Sant Jordi intentaven fer sardana-disco per complir amb la capital sardanista de l'any i amb un espectador de luxe, el nou conseller de Cultura, Lluís Puig, el desimbolt Ramon Mirabet sabia com seduir el públic que fugia de la massificació mestissa de la Rambla, i encara tenia corda per seguir de copes i revelar el concert 'sorpresa' de comiat que farà el 4 d'octubre al Poble Espanyol de Barcelona.
Dissabte el centre de gravetat Manel-Amics gravitava cap a altres astres amb un discurs compromès i cançons amb consciència, amb el nou folk de Maria Arnal i Marcel Bagés, que desgranaven amb naturalitat i intensitat el seu 45 cerebros i un corazón (Fina Estampa, 2017), arribats des del Kazakhstan, i que van assolir el moment àlgid de màgia sonora amb la intervenció inèdita del seu productor David Soler, que va encendre la nit amb la seva guitarra roja de distorsió voladora. Un duet que no té res a veure amb la parella Rosalia & Refree que va inaugurar el festival la nit de dijous.
Maria Arnal i Marcel Bagés Foto: Carles Rodríguez
Bombetes de festa major per als sentits, acústiques elèctriques i policies uniformats antibales formaven un paisatge urbà en què els versos de Bebe –ara ja domesticada i emulant Emmanuelle a la butaca, però vestida i de vermell– es barrejaven amb els clams enèrgics i gairebé d'electrànica hooligan d'uns Gertrudis en plena forma, que el proper 22 de desembre faran la seva estrena nadalenca de rumba fusió a la capital catalana. Un final de l'Acústica la matinada de dissabte que ja havia revolucionat sonorament els milers de visitants de la vila daliniana, sense que aquesta vegada el museu surrealista hagués estat el centre d'atracció de la capital empordanesa, sinó que va tenir una irreverent inauguració amb una agosarada Bad Gyal cada vegada més en forma.
I tot plegat, números, concerts, plans estratègics i logística al cap d’una sola persona, l'amfitrió tot terreny Xavi Pascual, que al capdavant de 150 soldats trama cada any una exigent convocatòria per a la banda sonora empordanesa que com una sonora tramuntana neix a Roses, passa per Girona i mor a Figueres.