Qui sou Intana i com es va engegar el projecte?
Intana va començar en un moment de canvis per a mi, que em van portar a viure amb molta intensitat, tant per la part bona com per la dolenta. D'aquí em va sortir la necessitat d’escriure i fer cançons per a un projecte nou, més personal que els que havia fet fins llavors. Aviat vaig contactar amb en Guillem Callejón (pedal steel i guitarra elèctrica), amb qui ja ens coneixíem. M’agradava molt el que feien en el seu projecte instrumental, Àrid, juntament amb en Jordi Mestres (baix i guitarres) i en Ricard Parera (bateria i percussió), i va ser una sort que ells s’il·lusionessin amb les meves cançons des del principi i que també se les fessin seves.
Et sents més a gust en la calidesa d'un grup?
Et sents més a gust en la calidesa d'un grup?
Podríem dir que el que va començar com un projecte de cantautora, en una habitació amb una acústica i una veu, es va convertir en un projecte de banda. Tots anem a l'una i és un plaer. Estic molt contenta que sigui així, perquè sempre que he fet música ho he fet en grups i és com em sento més còmode.
Aquest és el vostre primer disc. Com l'heu treballat?
El que tenia molt clar era que volia produir el disc al local d’assaig, i no a l’estudi de gravació. Volia fer música tocant, i l’estiu passat vam començar a assajar i assajar. Portava els temes de casa al local i miràvem d’acabar de donar-los forma i cos. De la suma del que ens suggerien els temes en cru, de la nostra manera de tocar i dels sons característics d’instruments com el pedal steel, proper a l’americana i el folk, en van sortir uns temes dels quals estem molt satisfets. De la mateixa manera que volíem produir els temes junts, també volíem gravar el disc junts, tocant alhora, i ho vam fer a la Casa Murada amb en Lluís Cots. Així el disc és molt proper al directe, amb dinàmiques i amb la calidesa de qui toca mirant-se als ulls i gaudint-ne com si fos un concert.
Sempre heu combinat cançons en català i en anglès?
A l’hora de fer els temes em vaig deixar endur. No volia prendre decisions preestablertes d’estils o idiomes. No volia que res fos una barrera que condicionés el que estava sentint i expressant, em volia centrar a ser transparent. I per primer cop em va “sortir”, o vaig acceptar el repte, d’escriure en català. No ho havia fet mai i era una cosa que volia provar. Un dia vaig fer un tema a partir d’un poema de la meva àvia, i això em va donar força per seguir-ho fent. De manera natural va anar quedant una selecció de temes per al disc que més o menys era meitat català, meitat anglès.
En tenim moltes ganes! Aquest estiu vam anar a tocar a Vic i va ser fantàstic, allà molta gent valora la música i està oberta a escoltar nous projectes. Ha passat gairebé un any des que vam gravar el disc, perquè volíem fer concerts i rodar el disc abans de presentar-lo. Realment ha estat molt maco, hem fet concerts molt petits i càlids i també hem passat per llocs més grans com el Vida Festival.
Estrenem "Cementiri". D'on surt la cançó?
Aquesta cançó la vaig escriure l’estiu passat, quan feia un viatge per Suècia. A prop d’Estocolm hi ha un cementiri preciós, Patrimoni de la Humanitat. Només d'arribar hi ha tota una esplanada verda immensa, i al fons un bosc d’arbres que sembla que arribin als núvols. No havia vist mai una cosa que, en un moment de dolor, t’aporti tanta pau. Allà, enmig del no-res i de tot, vaig seure i vaig escriure el que sentia, després de la mort d’un bon amic.
.gif)
.gif)
