Núria Graham: «Intento evolucionar sense retreure’m res, no me'n penedeixo»

La reveladora veu osonenca Núria Graham consolida estil propi amb el seu segon àlbum d’estudi, Does It Ring a Bell? (El Segell del Primavera, 2017), un àlbum transparent i sobri on les lletres prenen la força. La sensualitat, la delicadesa i la fluïdesa rítmica amaren el rock-blues d’una cantautora jove i impecable.

Quin és el teu estat d’ànim després de gravar una maqueta, dos discos i un directe?
Núria Graham: N’estic molt satisfeta! Bé, ara ja fa uns dies que no m’escolto el nou disc, perquè ja no puc més, l’he sentit tantes vegades...

En canviaries alguna cosa?
N.G: Més que canviar el disc, en faria un de nou. Ja n’estaria gravant un altre avui mateix, però m’agrada molt el resultat.

Com t’hi poses, a fer cançons?
N.G: Em surten soles. A part de ser la meva feina i d’ocupar el meu temps lliure, la música és la manera que tinc d’expressar-me. De vegades no sé parlar, i se m’entén molt millor quan estic tocant. La Núria que escriu cançons i jo mateixa, la de carrer que viu el dia a dia, ens hem convertit en la mateixa persona.

Ho fas amb la guitarra o el piano?
N.G: Depèn, tinc temporades de tot.

De quina època són les cançons?
N.G: N’hi ha una, “Sinner”, que la vaig recuperar fa tres anys perquè havia d’anar al disc anterior però finalment en va quedar fora. La resta estan escrites de fa un any fins ara. El títol ja pregunta ‘si et sona això’, perquè parla d’una època en concret, de coses que m’han passat recentment... De fet, una setmana abans de gravar encara estava escrivint temes.



Tal com dius, el disc és més íntim que els anteriors. T’hi sents còmode?
N.G: Mentre parlem encara no ha sortit i tinc una mica de por. És com si m’agafessin el diari personal, el llegirà tothom i m’espanta una mica, però alhora m’agrada establir complicitat amb la gent. Jugo amb la Núria Graham d’ara i la d’abans. Les lletres molts cops no sé què volen dir, no les acabo entenent fins al cap d’un temps, tal com em va passar amb la maqueta. Hi havia una cançó que deia: ‘He escrit un poema quan encara no m’ha passat’. M’avançava a fets que han acabat succeint, i, és curiós, tot acaba prenent sentit.

Què va passar en aquella època que no expliquessis clarament a la lletra?
N.G: La cançó “Does It Ring a Bell?” parla d’una ruptura amorosa que va passar al pis on vivia, que era a davant d’un campanar. La foto de la portada del disc és del menjador d’aquell pis. No és que el disc parli concretament de la ruptura sinó de mi i d’una època, i d’aquesta manera el cicle quedarà tancat.

A part d’aquesta cançó essencial per a l’àlbum, quina altra destacaries?
N.G: La del videoclip, “Cloud Fifteen”, potser és la meva preferida. En el moment en què la vaig escriure no sabia de què estava parlant, però ara ja hi veig tot el sentit. Parla molt d’un bar i de coses que encara no havien passat... En realitat, parla de la meva cara fosca, com la resta del disc. Les lletres relaten la vida de nit, de tot el que he vist i viscut, com ara el món de la beguda. En canvi a la portada surto amb un foto molt pura, amb un got d’aigua. M’agrada molt jugar amb tots aquests contrastos. Recordo que quan vaig ensenyar les lletres al meu pare perquè me les corregís em va fer certa vergonya, però al final m’ha confessat que li van agradar molt.



A Does It Ring a Bell? només toques la guitarra quan cantes?
N.G: Sí, perquè la guitarra és més jo que tot. Quan la tinc a les mans és quan em surt la meva veu. Amb el piano em sento més limitada, fa menys anys que el toco, però també em serveix perquè m’aporta coses noves.

Quantes guitarres tens?
N.G: M’he aficionat i gairebé obsessionat amb les guitarres de dotze cordes. Me’n vaig comprar una d’acústica i ara també en tinc una d’elèctrica que porto a tots els bolos. Si pogués em compraria guitarres cada setmana, perquè m’agrada buscar diferents sonoritats.

Si mires enrere, hi ha alguna cosa que voldries millorar dels treballs anteriors?
N.G: No me’ls he escoltat gaire. Feia anys que no escoltava Bird Eyes (El Segell del Primavera, 2015), però sabia que no volia fer res semblant al que ja hagués deixat enrere. Només intento evolucionar sense retreure’m res, no em penedeixo de res.