Xavier Calvet no és un nouvingut a l'escena musical catalana, porta anys i panys combinant melodia i contundència amb Bullitt, però també s'ha endinsat en terrenys més pop amb Saint Tropez o en concerts en solitari com a Lazy Juo. Sent coneixedor de la seva fusta com a músic, aquest 2017 s'estrena en solitari amb Firebird (Bcore, 2017). Parlem amb el ganxó perquè ens expliqui com ha anat tot plegat.

Fer un disc "en solitari" i baixant les revolucions era una idea que feia temps que tenies al cap? Què t'ha portat a culminar-la ara?
La veritat és que feia molt de temps que aquesta idea em voltava pel cap. Els últims 12 o 13 anys de la meva vida musical els he dedicat gairebé íntegrament a Bullitt, així que gran part dels meus esforços han anat en aquesta direcció. Paral·lelament i de manera esporàdica anava fent concerts en acústic com a Lazy Juo, primer sol i després en format de trio (amb l'Enric Pla a la bateria i l'Agus Segura al contrabaix), fins que una cosa va portar l'altra i vaig pensar que era el moment ideal de fer un pas més. Vaig abandonar el meu 'alter ego' i vaig parlar amb en Santi Garcia per veure com podíem quadrar agendes i posar en comú una idea de com fer el disc plegats, i així va començar tot.

Podries desenvolupar una mica més la idea del 'Firebird'? És com aixecar el vol d'un nou projecte amb tota l'emoció i incertesa que això genera? 
M’he pres aquest disc com una mena de nou començament, perquè en realitat per mi ho és. Quan buscava títol tenia molt present la imatge de l’au Fènix, que d’una banda representa això que comentes d’aixecar el vol i de l’altra explica d’alguna manera aquesta idea de renaixement. Una tarda remenant per internet vaig descobrir que en realitat l’au Fènix era el nom amb que és conegut popularment el "Firebird" o ocell de foc, i a partir d’aquí em vaig començar a interessar per saber-ne mes. Vaig començar a trobar un munt de relats antics on es descrivia l’ocell de foc com una mena d’ésser màgic benefactor que ajudava els més desafavorits en èpoques de sequera o de malaltia, apareixent per sorpresa en plena nit, amb la seva aura incandescent, llançant perles amb el bec. Tot plegat em va semblar prou bonic i poètic per relacionar-ho d’alguna manera amb el disc i la idea que volia transmetre.

Tenies clar cap on havia de tirar el disc en sonoritat i instrumentació (hi sonen lap steels, mandolines i teclats), o ho vas anar veient a mesura que els músics anaven arribant a l'estudi?
No només no ho tenia clar, sinó que vam fer una gravació del tot espontània sense gaires premisses. En aquest sentit ha estat clau la figura d’en Santi Garcia (com a productor, com a baixista i com a capità del vaixell) i la de tots els músics que han col·laborat en l’enregistrament del disc. Cap d’ells havia sentit les cançons abans d’arribar a l’estudi i tot anava agafant forma a mesura que anàvem avançant. El primer dia vam gravar una base de guitarres acústiques amb les melodies de veu i a partir d’aquí vam començar a treballar. Teníem clares algunes coses, com per exemple que les cançons eren prou diferents per tractar-les cadascuna de manera individual (tant el so com els arranjaments). També va ser important tenir tota una sèrie de referents comuns als quals adreçar-nos a l’hora de comunicar-nos musicalment a l’estudi. Per mi ha estat una experiència totalment nova i enriquidora i el resultat ha superat qualsevol expectativa prèvia que pogués tenir. He aconseguit fer aquest disc reunint els meus músics i amics preferits, i deixar les cançons a les seves mans no m’ha suposat cap mena de neguit, més aviat el contrari.

Què va venir abans a la teva vida, el pop o el punk? Han seguit sempre línies paral·leles?
Per mi no existeix l’un sense l’altre, però és clar que l’univers pop al final és un sac immens on hi cap tot. En definitiva el punk com jo l’entenc no és res més que pop accelerat. La diferència és en l’actitud amb què t’hi apropes i la velocitat a la qual executes les notes i els canvis. No sé si hi ha un grup més pop que Ramones en aquest sentit. A mi sempre m’ha interessat la melodia per sobre de tot i l’he buscat i trobat a pràcticament tots els estils als quals m’he endinsat al llarg de la vida (pop, rock, punk, grunge, folk…). Vaig arribar una mica més tard al punk per una qüestió d’edat, però si miro les cintes de casset de l’època de l’institut amb el Definitely Maybe d'Oasis a una cara i el 1.039 Smoothed Slappy Hours de Green Day a l’altra, o la cinta que escoltava entre examen i examen de selectivitat amb Soundgarden i Ocean Colour Scene m’adono que aquesta dualitat ha estat sempre present en la manera com percebo i concebo la música.
Com tens previst portar les cançons en directe? Quina banda podràs mobilitzar?
La meva il·lusió és tocar aquest disc amb la banda que l’ha fet possible. He gravat amb dos bateries (l’Enric Pla i en Víctor Garcia) perquè són els dos amb qui he compartit projectes musicals anteriorment. Vidal Soler em semblava el guitarrista més indicat per l’ambient en el qual m’imaginava aquestes cançons, ens vam conèixer amb el hardcore però quan vaig veure Copa Lotus en directe per primer cop, de seguida em va quedar clar que es movia com un peix a l’aigua dins l’espectre musical d’arrels americanes. Amb el Guille Caballero no hi havia tocat mai però sabia que connectaria amb les cançons a l’instant i així va ser, és infal·lible amb les tecles. En Santi va gravar tots els baixos, en mig matí ja s’ho havia ventilat i mentrestant tenia temps per anar pensant arranjaments com la melodia de moog de "Summer Promotion". I finalment, quan ja gairebé ens pensàvem que ho teníem tot enllestit va arribar en Marc Clos a l’estudi i hi va afegir les percussions, el vibràfon, el solo d’harmònica de "Say Stop" i va posar la cirereta al pastís. Tenim previst començar a rodar el disc amb tota la banda a partir del mes de gener, tenint en compte que hem de sincronitzar agendes amb antelació. A banda d’això faré uns quants showcases de presentació del disc durant els mesos de novembre i desembre, tot sol amb l’acústica.

Com és presentar disc i nou projecte durant uns mesos tan convulsos a en l'aspecte polític? 
És una sensació més que contradictòria. D’una banda et trobes en un moment que has esperat durant molt de temps (en el meu cas el procés des que vam començar la gravació del disc fins que han arribat els vinils de fàbrica s’ha allargat pràcticament un any i mig) i de l’altra t’adones que el moment no podria ser més inapropiat. Tenim un país col·lapsat en molts nivells, un futur del tot incert per davant i una manca de drets i llibertats que algunes persones (com les de la meva generació) no havíem viscut mai. És molt greu tot el que està passant i entens perfectament que els mitjans (sobretot els generalistes) posin tot el focus en el que està passant dia a dia i que coses com la sortida d’un nou disc perdin tota la transcendència. Malgrat tot, el fet que el disc sigui una realitat ja em fa molt feliç i al cap i a la fi és allà per a qui en vulgui gaudir. Si ha d’arribar a la gent hi arribarà igualment, per més foscos que siguin els temps que estem vivint. L’altre dia un amic em comentava que d’aquí a uns anys recordaré tots aquests dies: t’imagines que surt el disc el dia que en Puigdemont declari la DUI? Doncs la veritat, ha anat de ben poc… però la intensitat dels esdeveniments és tal que per a mi sempre més aniran de la mà.