Francisco Contreras és conegut com a Niño de Elche, un monstre escènic que sap arribar a territoris insospitats a través de la mescla del flamenc amb el trance electrònic més brut i soporós. El seu projecte musical lliura constantment una batalla artística amb els límits d'estils i etiquetes, però el conflicte també és polític. Contreras denuncia com a Niño de Elche moltes de les injustícies que ens trobem avui en dia, com el drama dels refugiats, la corrupció omnipresent o el relat fictici de les crisis econòmiques.

Aquestes últimes setmanes el seu compte de Twitter ha tret fum amb el tema català. La situació política del país ha ocupat gran part de les seves opinions reduides a 140 caràcters, algunes de les quals controvertides i que han aixecat polseguera entre companys de professió i altres usuaris. Parlem amb Contreras arran dels polèmics tuits per saber què pensa del gran tema dels últims anys a Catalunya: el procés cap a la independència.

Quina és la teva relació amb Catalunya? Has estat vivint aquí un temps, oi?
Tinc familiars en diferents pobles de Barcelona, com també amics de diversos cercles socio-cultuals i polítics, sobretot a Barcelona i Girona. Vaig arribar a viure a Barcelona durant una temporada per feina, en la meva altra vida com a cantaor de flamenc. M'han produït els discos dos referents catalans del món de la producció discogràfica, Santi Garcia i Raül Fernández 'Refree', a més de les col·laboracions amb la companyia de dansa MalPelo, entre altres artistes. Aviat s'estrenarà una pel·lícula on he col·laborat activament i que s'ha rodat gairebé íntegrament a Barcelona, a més d'innumerables concerts i actes culturals per tot Catalunya, sense comptar la meva vida personal, que està arrelada a aquesta Barcelona més compromesa cultualment i socialment.

Tens amics que s'hagin pres malament els teus comentaris?
Amics no. Coneguts, alguns sí.

Creus que Twitter és una bona eina per discutir sobre temes de tanta transcendència, o és només un altaveu perquè la gent generi soroll?
Crec que té de tot una mica. Depèn de la complexitat del debat i de la quantitat d'informació que aquest generi. El soroll és una arma de mediatització necessària per a un debat o per a una denúncia, i Twitter atorga eines perquè de vegades aquestes reivindicacions siguin frucíferes i altres no tant, però la responsabilitat també és com s'enfoca tot això, i aquí les passions no hi ajuden. 

 

 

Creus que s'han malinterpretat alguns dels teus tuits?
Forma part del joc, perquè moltes vegades una mala interpretació d'un tuit et fa descobrir els prejudicis que té molta gent i, en conseqüència, la poca massa crítica que hi ha en segons quins temes. 

Entens que la teva manera d'escriure pugui generar polèmica instantània, o és el que busques?

Entenc que hi hagi gent que se senti atacada pel meu to directe i concís, que és el to que Twitter et convida a fer servir en un tema tan mediatitzat i polaritzat, però repeteixo: si t'ataquen en un primer moment amb conceptes del segle XX, això és un bon termòmetre per saber si el debat ha perdut tots els seus grisos i si és hora de passar a la tristesa i a la reflexió des de la derrota col·lectiva.

Creus que el soroll generat aquests dies pot afectar els teus propers concerts a Catalunya com el de l'Auditori, per exemple?
No ho crec perquè, per sort, a Catalunya no hi ha tanta gent a qui preocupi el que jo pugui dir, ni el que el "procés" pugui aconseguir. En aquest cas s'ha d'elogiar l'oblit que pateix Espanya en qüestions polítiques. 
 

Un debat tan polaritzat és una tragèdia per qualsevol societat que es postuli a ser titllada de madura, políticament parlant. Aquest procés és un cúmul de desil·lusions que ens costarà molt de temps encaixar, fins i tot als que ens agradaria reivindicar pràctiques polítiques des de la derrota. Burguesia catalana acollint discursos independentistes totalment buits de contingut material i històric i, mentrestant, aprofitant tot l'enrenou mediàtic per seguir aplicant les polítiques més conservadores i reaccionàries que s'han conegut a Espanya fins a dia d'avui. Una esquerra independentista, anticapitalista, republicana i/o llibertària que creu que aquest procés és una oportunitat per trencar amb el règim del 78, però que per aconseguir-ho adopten formes dialèctiques realitzades des de unes lògiques polítiques heretades precisament d'aquest mateix règim que ells rebutgen sense tenir cap alternativa. Una extrema dreta més còmoda amb la visibilitat de les seves reivindicacions feixistes i la inacció de les forces de l'Estat vers aquestes. Un oblit de la repressió exercida pels Mossos d'Esquadra sota el mandat de Convergència per gran part de les seves víctimes. Una falta de rigor en el llenguatge en conceptes tan rellevants com "poble oprimit", "presos polítics" o "centralisme". Un Gobierno Central que no dubta a armar-se de violència als carrers amb l'eterna excusa de la llei sense cap autocrítica a aquesta i a la seva falta de solucions polítiques. Una instrumentalització dels mitjans de comunicació portada a terrenys insospitats fins ara. Tot això i un llarg etcètera fa de tot l'afer un deliri sociopolític en el qual el pensament crític queda orfe o fins i tot sorgeix el dubte de si abans havia existit.