El promotor Gay Mercader (Barcelona, 1949) és un fan que ha dedicat tota la seva vida a la contractació de grans artistes –prop de 4.000 concerts– i que lluita per ser ell mateix davant de tot i de tothom, lliure i fidel al seu personatge més íntim. Considerat pioner de la indústria musical europea, des que va portar per primer cop The Rolling Stones a l'estat espanyol el 1976, la revista li ha concedit el Premi Enderrock Estrella. Fingeix haver-se retirat, refugiat en un mas prop de Girona, envoltat d’arbres i acollint gossos, aus i cavalls. Ha creat un univers propi forjant dues grans passions, la música i la filosofia. Dedicat al cultiu de l’amistat, fa créixer més de quatre dècades d’admiració per grans músics i amics que avui ja són llegenda.

L’èxit dels artistes va lligat a l’ego?
En aquest país si tens èxit el millor que pots fer és amagar-te. Els músics no han de tenir vergonya, el dia que la perdin els anirà millor. L’artista canta per al públic, oi? Si no, que es quedi a casa. Amb el rock laietà, quan la Mirasol va tenir èxit es va dissoldre. Hi ha un sentiment de culpabilitat a l’hora de triomfar. Sort que jo no en tenia. Es presumeix de rauxa i seny, però els catalans no solen ser atrevits, i de seny últimament dubto que n’hi hagi. Els francesos respecten i veneren les seves icones, perquè les consideren cultura. Johnny Halliday segueix omplint estadis de cent mil espectadors, en canvi Miguel Ríos actua en un casino. I això val per tots.

És un problema de país petit?
Aquí si et fan pujar és per tombar-te, la gent no et dona suport, espera a punxar-te per les teves debilitats. El primer català que va conquerir les amèriques va ser Xavier Cugat, amb els seus xiuaues, perquè era un mestre del màrqueting. T’imagines als anys trenta anar allà i triomfar? No hi ha ni un català, ni un gallec, ni un basc, ni un madrileny que triomfi eternament. Jo m’he arruïnat quatre cops, i quan caic penso, l’he cagat. I em torno a aixecar. Com deia Johan Cruyff quan li preguntaven: ‘I si falla?’ Ell responia: ‘No passa res, no se n’aprèn dels encerts, s’aprèn del errors’.

Als anys seixanta la majoria de cantautors i d’intel·lectuals miraven cap a França. D’on ve la teva admiració?
Culturalment sóc francès. Fins als 18 anys vaig viure a París, a l’època del maig del 68. El meu autor favorit, per sobre d’altres estils, és el músic Georges Brassens. De fet, Josep Maria Espinàs va ser el primer que el va traduir i adaptar de dalt a baix. Hi ha una cançó seva amb la qual m’identifico plenament, “La mauvaise herbe” (La mala herba). El 1992 vaig anar al Tívoli a veure una icona, Charles Trenet, quan ja tenia més de 80 anys. Aquí, en canvi, no es venera cap artista, actor, director de cinema o escriptor, som un país voluble. Salvador Dalí no té ni un miserable carrer a Barcelona, però en canvi genera molts diners del turisme.



La política francòfona és proteccionista amb la seva cultura. La ràdio aplica del 35 al 60% de quota a la música autòctona. Hi estaries d’acord amb la música en català?
Sí, però depenent de la qualitat. A França s’aplica un 4% d’IVA cultural, i tenen qualitat. No puc parlar tant de la situació actual, perquè vaig créixer amb Charles de Gaulle, que es va rebel·lar contra la invasió dels americans quan es volia imposar el dòlar com a sistema d’intercanvi i ell va seguir defensant l’or. Consumeixo molt de cinema europeu, però quan hi ha una bona pel·lícula només es pot projectar a quatre pantalles; les multinacionals estan escanyant el mercat.

Tot i que es pot considerar tòpic, has tingut una vida de sexe, drogues i rock’n’roll?
Gran part de la meva vida, sí.

Als 11 anys ja vas descriure la casa dels teus somnis, que s’ha fet realitat: “Si quan sóc gran sóc molt ric construiré la meva casa a prop d’un riu abundant amb peixos, propera a un bosc on no faltarà la caça, i si és possible a una cinquantena de quilòmetres d’una muntanya...”. Quina va ser la banda sonora de la teva adolescència?
El meu pare era un gran amant de la pintura i l’art, anàvem cada cap de setmana al Museu del Louvre. A casa posava Beethoven, però no era gaire de música. Jo escoltava Georges Brassens i més tard vaig descobrir Johnny Hallyday, fins que als 14 anys van aparèixer els Stones. La meva cronologia rockera seria Beatles, Stones, Kinks i Animals.

A casa teva o a l’escola, als anys seixanta, què sabies de Catalunya?
Res! Ni Catalunya ni Espanya no existien. A classe, als 15 anys ja llegíem molta literatura i filosofia. L’any 1968 vaig acabar el batxillerat. Vaig haver de repetir l’últim curs, perquè em fotien fora de tots els col·legis.

Però no vas perdre mai la teva identitat.
El pare era català i catalanista. Si es comprova als registres d’Òmnium Cultural es veurà que la seu de París coincideix amb el meu primer domicili. Era l’home de confiança del financer i promotor cultural Fèlix Millet Maristany, i tenia un vincle molt fort amb tota la família. Fèlix Millet del Palau és l’ovella negra. Quan vaig tornar a Catalunya vaig treballar a l’asseguradora Chasyr, amb Xavier Millet. La mare m’explicava que quan van fer Òmnium era per fomentar la cultura, no l’enfrontament. És evident que aquells mecenes eren catalans benestants, i per molt que diguin qui més qui menys va pactar amb el règim per fer negocis. Molts han oblidat que Artur Mas va amenaçar el meu parent, Pasqual Maragall, de no votar l’Estatut si seguia parlant del 3%. Això em fa dubtar seriosament de la sinceritat del procés actual.

Als 18 anys vas arribar de nou a Barcelona, i als 20 vas muntar el teu primer concert. Sempre has anat a la contra?
A mi no m’interessa el futbol, però per tocar el ous deia que era del Madrid. La meva feina era posar el dit a l’ull. La gent diu el meu nen és el més maco, el meu país és el millor, el meu grup és l’hòstia i el meu equip encara és més collonut... però tot és relatiu. Quan vaig venir a Barcelona era un inconscient, no sabia què passava políticament, ni tenia cap idea de com funcionava la censura, ni que existia un sindicat vertical. Venia d’una França molt benestant. Vaig començar a la Discoteca Pachá amb Titanic i al Palau de la Música amb The Incredible String Band.

Un altre pas important va ser als 27 anys, quan vas muntar el primer concert dels Stones a Barcelona, l’11 de juny de 1976.
Volia fer concerts, perquè la música em torna boig. Un vídeo musical que m’agradi el puc veure cinquanta vegades, i sempre el trobaré igual d’impressionant. Sóc com els nens que quan acaben de veure una pel·lícula la tornen a posar i se la saben de memòria. Ja havia vist els Stones tres cops a París, el 1964, 65 i 70, i els Beatles amb Yardbirds de teloners, el 1965. A Barcelona el paisatge era desolador. L’únic lloc amb vida era la sala Bocaccio. Però quan en sorties, et trobaves la grisor. Un gris penós, trist. La ‘Gauche Divine’ va ser una etiqueta absurda però allà vaig connectar amb Oriol Regàs, que el 1970 va impulsar un festival de rock progressiu a les matinals del Salón Iris, i també amb un il·luminat, Joan Illa, que va idear el Festival de Música Progressiva a Granollers amb Family, Máquina!, Smash...

Però la teva obsessió eren els Stones.
Sí, era molt fan dels Stones però vaig tenir dos anys de lapsus, perquè ningú em volia finançar. Em vaig adonar que si lo més gran eren els Stones, amb ells podria accedir al món sencer. No he tingut mai vocació localista, perquè sempre he vist el món com un supermercat gegant. De petit les amigues em deien “me’n vaig a berenar a Londres”, i tornaven el mateix dia. Vivia amb gent rica que viatjava i tenia discos. Per mi el món era extens, no el veia gens petit, potser per això he tingut èxit. Parlava molt bé l’anglès. El negoci del meu pare, una companyia de reassegurances, va fer que als 15 anys ja l’acompanyés a la City i entrés als despatxos dels anglesos. A l’hora de treballar em sentia sobretot anglès, tot i que culturalment sóc francès.
 

CANÇONS PER A LES EMOCIONS
Als 42 anys, quan ja tenies la teva empresa, Gay & Company, vas deixar la ciutat per anar a viure en una masia. Per què?
L’any 1992 vaig dir a un amic que no em volia morir a la ciutat. Si la gent et venera falsament, desapareixes. Viure aquí m’ha donat una perspectiva que no tenia, i treballant així no ens havia anat mai tan bé. La clau de l’èxit és que sóc persistent fins la mort. Si t’empaito, puc trigar vint anys, però t’agafaré. Sóc un pencaire; mentre els altres dormen jo treballo, i he estat addicte a la feina. Ara la gent i el soroll m’aclaparen. Al principi no tenia ni mòbil ni ordinador, feia les gestions des de casa. Els agents anglesos agraeixen enllestir els acords via telèfon, però has de tenir credibilitat i solidesa. I com que vaig ser el primer, ja em coneixien. El meu pare em deia que a Lloyds quan feien una assegurança la paraula era el que valia. A la meva vida en faig gala i ho porto fins al final. De vegades fins i tot pagant factures de grups que m’havien prohibit. Com Bob Marley, a Madrid.

T’has definit com a extravagant, excèntric, valent i amb instint de supervivència. Ara ja semiretirat, com viu Gay Mercader?
No sé estar passiu, ni tancar els ulls. He ajudat molta gent, i potser m’involucro massa. A bones faig el que calgui, però si algú em toca el ous, rep, i llavors sóc un mal bitxo. No tinc gens de por de criticar, sóc políticament incorrecte i em considero un iconoclasta. Vivim en una complaença que no entenc. No ens matarà el canvi climàtic, ens matarà la química. Fa anys que se sap que als rius hi ha peixos hermafrodites, la qualitat de l’aigua i de l’aire són patètiques, els parabens dels cosmètics provoquen càncers...

Potser ja has complert bona part dels teus objectius, però en què somies ara?
Hi ha gent que em pregunta per què vaig al psicòleg. M’agrada conversar, però em molesta la gent que dona la seva opinió sense tenir una base. Ell és un tio documentat, té més o menys la meva edat i m’hi entenc molt bé. L’altre dia vam parlar de les emocions, i em va dir que sóc massa sensible, que tot m’afecta i que tinc un excés d’empatia. I és cert. Em puc posar malalt perquè he trepitjat un cargol o perquè tallen un arbre. La natura em supera. L’altre dia em va demanar que posés música a sis emocions bàsiques: afecte, alegria, poder, por, tristesa i ràbia.

I ja tens el resultat del teu codi sonor?
Sí, ho vaig resoldre al cap de pocs dies. Per a l’afecte he triat “Chanson pour l’Auvergnat” de Georges Brassens, que quan l’escolto m’emociona, perquè és la història de la bondat, l’amor més enllà de les persones. Per a l’alegria, em va costar més, “Paint It Black” dels Stones, perquè quan la poso foto bots! Per al poder, “Hallo Spaceboy” de David Bowie. Sobre la por, “No volveré a ser joven” de Loquillo, perquè és realment esfereïdora. Per a la tristesa, “Le petit cheval blanc” de Georges Brassens em fa plorar. I per a la ràbia, “Immigrant Song” de Led Zeppelin. Abans si necessitava un xute d’adrenalina, a part de la química, em posava “Jumping Jack Flash” dels Stones. La música transmet emocions d’una manera difícil d’explicar, fins i tot sense entendre què diu la lletra.

Tres de les sis cançons que has elegit són musicacions de poetes! La música és la millor manera per arribar a la poesia?
Sí, perquè quan vaig fer la llista de les emocions vaig veure que hi havia molta poesia: Paul Fort (“Le petit cheval blanc”), Jaime Gil de Biedma (“No volveré a ser joven”) i el mateix Brassens (“Chanson pour l’Auvergnat”).

Quines són les principals satisfaccions que t’ha donat aquest negoci?
Una és haver conegut els músics quan encara no eren llegendes, i l’altre és quan em trobo amb gent que anava als concerts –de públic o professionals– per a qui la música va representar una obertura de mires i els va canviar la vida. Dels artistes només n’admiro que són artistes. Tinc una autoestima alta i no he estat mai envejós, ni quan m’he envoltat de gent que era més que jo, en tots els sentits. Parlant i escoltant una estona en tinc prou, és el meu aliment, perquè no necessito venerar ningú. Els instants que comparteixo amb els artistes no tenen preu, són experiència. Amb molts d’ells hem crescut junts. La darrera foto amb l’Iggy Pop ens la vam fer perquè havien passat trenta anys i estàvem vius.
 

EL CATÀLEG d’en GAY
Tens emmarcats a casa molts cartells de concerts i guardes guitarres signades pels artistes. Ets fetitxista de la música?
Les guitarres són al despatx, però no per fetixisme sinó per història, i he guardat tots els pòsters perquè considerava que algun dia serien importants. Després de quatre anys de recopilació, finalment publicaré un llibre de més de 500 pàgines. Serà el primer i l’últim que edito. Sense textos, només una introducció de Diego Manrique. Hi haurà reproduïts més d’un miler de pòsters, datats i ordenats alfabèticament. En dic ‘El catàleg del Bulli’ pels plats que he cuinat. Al final hi haurà la cronologia de les diferents empreses que he tingut. És un recull molt rigorós, però al mateix temps fred i asèptic, sense cap relat emocional. És un certificat, una acta, però no sé si aniré a fer propaganda del llibre.

Aquest treball serà la història gràfica del rock al segle XX.
Els primers anys havíem de crear els pòsters perquè els artistes no en tenien. Ara ho tenen tot molt més controlat al mil·límetre. Txarly Brown en va dissenyar un de Rage Against the Machine amb una imatge del cartellista Carles Fontserè, i un altre de Frank Zappa va ser obra de l’editor Jaume Vallcorba, que també era grafista i molt fan del músic.

Si tornessis a començar tornaries a fer de promotor de concerts?
No, perquè n’hi ha molts i quan vaig començar era l’únic. Quan hi ha competència no cal ficar-s’hi. Has de trobar el teu nínxol. Es tracta de tenir enginy. A la vida si vols tenir èxit hi ha tres fases que no et pots saltar mai: informació, planificació i execució. Quan estàs amb la planificació pot ser que hagis de tornar a la informació. Si aquests dos passos els fas molt bé el tercer sortirà bé. Però hi ha qui executa, planifica i després s’informa de per què l’ha cagat. Em van ensenyar la metodologia quan estudiava. La filosofia et dona un esperit crític, no com les matemàtiques, que t’ajuden sobretot a pensar. Aquest esperit és més necessari per sobreviure que la intel·ligència. El pensament lògic, el raonament i les seves formes han estat clau en la meva vida.