Entrevista

Isaac Ulam: «Quanta gent no ha desitjat alguna vegada en silenci la mort d'un altre ésser?»

Parlem amb l'artista blanenc com a admirador del controvertit i fa poc desaparegut Charles Manson

La fixació en l'ideòleg de l'assassinat de l'actriu Sharon Tate ve bàsicament per la singularitat de la seva música

| 26/11/2017 a les 10:00h
Especial: Entrevistes
Arxivat a: Enderrock, entrevista, Charles Manson, Isaac Ulam
Isaac Ulam
Isaac Ulam | Javier Calvete
A principis de setmana va morir una de les icones menys amistoses de la cultura pop, Charles Manson. Conegut per ser l'instigador dels assassinats que van acabar amb la vida de l'actriu Sharon Tate –esposa del director Roman Polanski, en aquell moment embarassada– i de quatre persones més l'estiu del 1969, també se li reconeixen aportacions musicals importants. El seu disc Lie: The Love & the Terror Cult (Awereness Records, 1970) ha influenciat nombrosos músics pel seu misteri, tendresa i per la sensació de llibertat que desprèn.

Un dels il·luminats de casa nostra que més tocat s'ha vist per la figura de Manson i, per tant, per la seva mort és Isaac Ulam. El músic de Blanes fa anys que forja una trajectòria personalíssima amb discos tan dispars com interessants. L'últim, Ratpenat (Bankrobber, 2016), és una òpera rock simfònica dispersada en un disc doble. Arran de la seva atracció cap a Manson, hem volgut que ens expliqui la idea que ell té del personatge.

Quan vas descobrir l'existència de Charles Manson i del seu disc Lie: The Love & the Terror Cult?
Isaac Ulam: Vaig descobrir el Lie l'hivern del 1997, jo tenia 19 anys i en aquell moment em beneficiava d'una dona casada que devia tenir uns 20 anys més que jo, era una pintora americana i em pagava per fer-li de model. Vivia en uns apartaments a la zona turística del meu poble. Aquest indret era molt peculiar, ja que a l'estiu estava plagat de turistes i a l'hivern quedava completament desolat. En les nostres trobades em posava aquest disc, que més tard em va regalar, i ja no ens vam veure més, la cosa es va posar complicada amb el seu marit, ja saps...



Què és el primer que et va fascinar d'ell, la seva música o el personatge Concretament que és el que et fascina de la seva música?
I.U: Bé, jo amb 14 anys vaig aconseguir el meu primer quatre pistes de cassette i a partir de llavors se'm va obrir un nou món. Ho enregistrava tot: poesia, pensaments, composicions. Em dedicava a experimentar. Tot era molt inestable en aquelles gravacions, el tempo oscil·lava constantment i com que era autodidacte no reparava en la perfecció, simplement feia el que em sortia de dins. En escoltar Manson, 'el músic', automàticament em vaig sentir representat en la seva forma de construcció basada en la imperfecció, però hi havia bellesa, força, intenció i llibertat en la seva expressió. Recordo que la dona que m'acollia em traduïa algunes frases, ja que el meu anglès en aquell moment era molt pobre.

La figura de Manson et va servir de fil conductor per conèixer altres artistes pertorbats de l'època com Barrett o Erickson?
I.U: Abans d'escoltar el disc jo ja coneixia la història d'aquest ideòleg assassí manipulador, però això no va condicionar mai l'escolta de la seva obra. En realitat, no m'importava gaire el que havia fet o deixat de fer, no em va provocar tal curiositat. Més tard vaig escoltar les gravacions del genial productor Phil Spector, que el 2003 va disparar a la boca a una actriu i li va treure la vida. Però no m'ha interessat mai la pertorbació des d'un punt de vista morbós, sinó al contrari, com un fet sociològic. La disfunció d'un model de societat en el qual mai he cregut. I tots aquests personatges per mi són víctimes d'aquesta disfuncionalitat.

 
Creus que la brillantor artística va estretament lligada a la demència?
I.U: No ha de ser així per força, això depèn del tipus de vida i de la condició d'aquesta disfuncionalitat. És a dir, si observem la vida del pintor Caravaggio, sota un judici personal hi trobarem un assassí, un alcohòlic, un obsès sexual, que pintava. Però si observem un quadre de Caravaggio, de manera neutra sense cap mena d'informació, potser hi trobem un geni.

Sigui elevada o més modesta, sempre hi ha demència d'algun tipus?
I.U: Respecte a això he de dir que la creació o el procés artístic tal com jo l'he concebut està estretament lligat al sacrifici i a l'expiació i no a la prostitució o a l'exhibicionisme. Per tant, he deduït que la genialitat és més a prop d'un mètode obsessiu-compulsiu, ja que l'artista és un catalitzador d'una voluntat més elevada i s'hi entrega i la sublima en el que anomenem art, pagant un preu en detriment a la seva dedicació. Aquest preu pot ser una dissociació de la realitat, com bé ho he pogut viure en la meva pròpia carn. No oblidem, però, que l'artista és humà i per tant imperfecte.



Què et fa empatitzar amb Manson?
I.U: El que més em sorprèn de Manson és la seva gestualitat. Sembla que pugui dominar les energies subtils que la majoria de mortals no arriben ni tan sols a detectar. El seu moviment és canviant, muta constantment, no mostra cap mena de bloqueig en el seu cos, és com una pantera en una gàbia que ja sap quin serà el desenllaç. Mai més en sortirà, i ha arribat a acceptar-la i dins aquesta ha construït un univers nou i particular per sobreviure. Manson posseïa el do i la gràcia dignes dels més importants ballarins de la història, com Nijinsky, Nureyev o actors com Ryszard Cieslack o Kinski. Crec que en el seu interior podia ser tot el que volgués ser.

Et causa alguna contradicció interior el fet d'admirar l'obra d'una persona que ha orquestrat l'assassinat de diverses persones i amb una ideologia tan propera al nazisme?
I.U: No, en absolut, quanta gent idolatra el Che Gevara? Moltíssima. I quants morts van caldre perquè ell dugués a terme el seu propòsit, que no deixa d'estar excusat per una ideologia? Infinites més morts i execucions que les que Manson va perpetrar si ens basem en el resultat d'un polèmic judici i en el seu context social. L'excusa perfecta per acabar amb un dels moviments més importants i pacifistes de la història, el "moviment hippy", que d'entrada era antiestablishment i, per tant, revolucionari. Però el Che és un heroi i Manson un monstre. La diferència entre el Che envers Manson és que aquest últim no va matar mai ningú. Va ser condemnat per ordenar verbalment unes morts o així ho van manifestar els executors dels assassinats, i per ser un perill per a la societat.

Creus que l'art pot deslligar-se de les idees que l'envolten, o no es pot destriar?
I.U: Detesto totes les ideologies, tots els dogmatismes, totes les banderes, totes les fronteres, detesto els polítics i el model social, detesto els fanatismes i les injustícies. Així que també detesto Manson, com detesto el portaveu de l'església catòlica o de qualsevol branca religiosa que curiosament coincideix en el fet que totes les encapçalen homes, no hi ha ni una dona. Estic al servei dels marginats, de les putes, dels transvestits, dels addictes, perquè jo provinc d'aquest món i empatitzo amb ells. És a dir, que la meva visió personal per part d'alguns podria ser titllada de radical o revolucionària. Quanta gent no ha desitjat alguna vegada en silenci la mort d'un altre ésser? No ha comès l'acte, però hi ha pensat. El perill és idolatrar un artista, perquè com he dit abans per davant de tot és humà i per tant imperfecte, la qual cosa no deixa de mostrar la dualitat de l'ésser, la complexitat de l'ésser humà com a fenomen.


FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Antònia Font
Antònia Font | Juan Miguel Morales
Antònia Font, Roger Mas, Albert Pla i Cesk Freixas, entre altres, també van editar recordats discos aquell any
Bemba Saoco
Bemba Saoco | Arxiu del grup
El novè videoclip del grup gairebé completa la sèrie audiovisual del seu primer disc
Miquel Álvarez
Miquel Álvarez | Arxiu artista
L'exbaixista de Smoking Souls presenta el segon videoclip del seu projecte en solitari
Fragment del vídeo de promoció del BarnaSants
Fragment del vídeo de promoció del BarnaSants
La XXIV edició del festival de cançó d'autor se celebrarà del 25 de gener al 14 d'abril | Amb motiu del 20N presenten un curtmetratge titulat «Feixisme mai més»
Sandra Bautista
Sandra Bautista | Carles Rodríguez
S'hi sentiran també temes dels tres finalistes Sandra Bautista, Menut i L'Home Invent
MC50
MC50 | Xavier Mercadé
Fotografies del concert de la mítica banda de Detroit en la seva gira dels 50 anys, dins el Festival del Mil·lenni
Bemba Saoco
Bemba Saoco | Arxiu del grup
El novè videoclip del grup gairebé completa la sèrie audiovisual del seu primer disc
Miquel Álvarez
Miquel Álvarez | Arxiu artista
L'exbaixista de Smoking Souls presenta el segon videoclip del seu projecte en solitari