conversa

Marinah vs Amparanoia, el so mestís del Raval barceloní

Una conversa entre dues pioneres de les músiques urbanes, protagonistes de l'exposició D'ONES al Palau Robert

D'ONES, un segle de revolució musical amb accent femení

| 28/11/2017 a les 12:16h
Especial: D'Ones
Arxivat a: Enderrock, músiques urbanes, Marinah, Ojos de Brujo, dones, Amparanoia, d'ones
Amparanoia i Marinah
Amparanoia i Marinah | Juan Miquel Morales
Són dues artistes amb una gran carrera de fons i una desena d’àlbums publicats.
El coro de mi gente (Sonde3, 2017) és la celebració dels 20 anys d’El poder de Machín (Edel Music), d’Amparanoia, i Afrolailo (Kasba Music, 2017) el darrer èxit de Marinah. Recuperem la conversa entre les dues músiques inclosa a l'Enderrock 268, número especial dedicat a l'exposició D'ONES: (R)evolució de les dones en la música, que podeu trobar al Palau Robert de Barcelona fins al 23 d'abril de 2018.

Marina Abad: Amb tu vam compartir la primera discogràfica... Jo llavors vivia a València, estava ficada al Casal Popular i al moviment cooperativista. Barcelona i València sempre han tingut una germanor especial entre moviments socials i venia sovint a centres okupats (Cinema Princesa, Hamsa...), i aquí vaig conèixer els meus col·legues. Estava en un projecte molt bonic, Aguïta Troupe, on érem tretze dones. Jo ja em movia amb el flamenc, fent soleás industrials, però a València no tenia gaire entorn musical. La llavor d’Ojos de Brujo va ser a Formentera, allà vaig conèixer Max, Dani Macaco i Juanlu. Feia de cambrera i cantava flamenc, rumba i tango a les terrasses amb un guitarrista. Em van veure i va ser ‘acoso y derribo’, em van fer escoltar una maqueta i van insistir perquè anés amb ells a Barcelona.

Amparo Sánchez: Sempre he admirat el flamenc, però no m’he atrevit mai a cantar-lo, només en privat... És un gènere que he vist de prop, quan el meu pare em duia a la part de darrere dels bars. Era una imatge molt forta de venes marcades i de sentiments... M’imposava respecte. Al principi em vaig decantar per la música negra, però he coincidit amb flamencs com Enrique Morente, que em deia que havia estat molt valenta per haver marxat de Granada. Creia que l’error de molts músics era que no s’atrevien a marxar i no avançaven, mentre que jo havia tocat a molts llocs del món.



M.A: He de dir que amb Agüita Troupe érem molt fans teves, tot un comando Amparanoia. Quan vaig arribar a Barcelona amb Ojos de Brujo vivia al carrer Ferran, i allà és on recordo la nostra primera conversa. No havia pujat mai a un escenari i no sabia ni què era gravar un disc. M’hi vaig ficar de ple. Recordo dir-te: ‘Ostres, quina sensació més rara a l’escenari amb els monitors, no?’. Pensava que seria molt difícil actuar en un gran escenari, perquè estava acostumada a cantar amb una guitarra. Tu em vas donar els primers consells professionals.

A.S: Jo ja tenia una trajectòria local a Granada, perquè havia començat de jove amb el grup Correcaminos. Quan vaig arribar a Madrid tenia 25 anys i havia cantat en molts clubs, festivals, concursos... Hi vaig anar amb un fill de 9 anys a qui vaig dir: “He d’intentar complir el meu somni: poder viure de la música, que és on em vull desenvolupar i on puc aportar alguna cosa”. Amb el pas del temps tinc la tranquil·litat d’haver donat exemple als meus dos fills: m’aixeco i lluito cada dia per fer el que m’agrada i els transmeto aquesta passió per la vida i la professió. Ells ja decidiran el que vulguin.

M.a: El tema de gènere és transversal. A tot el que has de fer per pujar un escenari s’hi ha de sumar el fet que ets dona, i això vol dir tres o quatre graons més! T’hi has de barallar, demostrar-ho i fer-t’ho teu. Durant molt temps havia pensat que no volia ser mare, per com ho veia tot, fins que em va entrar una necessitat al cos. Ara la maternitat forma part del meu activisme. Una dona té dues opcions igualment vàlides, però si la decisió és ser mare has de poder fer la teva vida i seguir en una tarima. Als nostres 45 anys continuem donant canya: és fonamental visibilitzar-nos, som dones amb una carrera que no s’acaba quan som mares.



A.S: Sempre hi ha reivindicacions. Als noranta vaig donar suport al moviment insubmís, a principi dels 2000 estava presa per la revolució zapatista... Vivia la música com un instrument pacífic i bell per sentir-me unida als que pensem d’una altra manera. Més tard vaig adonar-me del que significava el meu missatge per a les dones, i al final de la gira d’Amparanoia vaig escriure un llibre sobre la meva vida, La niña y el lobo (Lupercalia, 2008), on denuncio i crido a la superació sobre temes com la violència de gènere. Vaig iniciar una vida professional en solitari, escric cançons per fer-nos més fortes i empoderar-nos com a dones. Tenim una gran responsabilitat, perquè sovint som les úniques als cartells dels festivals.

M.A: Des dels 15 anys canto “Nada en la nevera”, un rap que al·lucino perquè és molt llarg i tothom se’l sap de dalt a baix. El canto perquè em representa, igual que “Sultana de mercadillo”, o el meu primer disc en solitari, El baile de las horas (Montuno, 2013), de lletres maques i lluminoses. Les dones som multidimensionals, reconeixem molts angles. El món patriarcal és molt més estricte i unidireccional. Per a nosaltres no és cap conflicte fer un dia un bolero i un altre un ska punk, però l’entorn mediàtic prefereix dones model i florero.

A.S: La meva ídol és Billie Holiday, que va cantar fins al final. És el que voldria, i m’és igual no sonar en una ràdio o no actuar en un festival davant 20.000 persones. Sóc cantant, compositora i productora, perquè els meus àlbums i els anys de carrera m’ho avalen. No necessito demostrar res a ningú. Ara bé, entenc que les jovenetes tinguin el repte d’entrar a la main street o anar per la seva banda. A mi m’agraden les que agafen un camí propi com Tongo, Tremenda Jauría o el duet valencià Pupil·les.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El mercat digital, representa el 75% de les vendes | Per contra, la facturació global de la indústria discogràfica catalana encara ha perdut el 2018 un 2,4% | El rànquing de catalans més venuts del 2018 està liderat pel 'Disc de la Marató', Manolo García, Sergio Dalma i Rosalía | Els discos en català més venuts han estat Alfred García, Els Catarres, Doctor Prats i Els Pets | El rànquing d''streaming'
 està encapçalat per Txarango, Dàmaris Gelabert i Joan Dausà
Imatge il·lustrativa
Amb la hipercompetència de festivals i el vell format de Festa Major, les empreses d'ARC tenen un descens de públic i bolos, 
tot i consolidar el model amb una facturació positiva | Els festivals moderen el creixement d'assistents dels darrers anys | Les sales s'han reactivat amb una reconversió sectorial que ha permès un increment de públic i concerts
Imatge il·lustrativa
El públic de la música en directe augmenta del 40 al 46% | Contràriament, el consum de grans festivals i certàmens decau (del 40% al 36%) | El públic prefereix concerts de proximitat i cartells més exclusius
Imatge il·lustrativa
La presència d'artistes emergents en els principals festivals es manté en un 34% | Les programacions en llengua catalana arriben a un 24%
Imatge il·lustrativa
L'Anuari de la Música 2019 dedica el tema central a les dones en la indústria de la música | La presència femenina en la indústria musical catalana és del 33%, amb sols una tercera part de dones a escoles, festivals i indústria | La publicació dona veu en el 80% de les seves col·laboracions a dones de la indústria musical per fer-ne visible el paper i el canvi que estan produint a l'hora de conquerir més espais