75 revolucions per minut

Les cançons d’intervenció són aptes per a totes les revoltes i reivindicacions. Enderrock.cat presenta 75 cants contra la dictadura, contra la guerra i en favor dels drets de les minories; un repertori de lluita necessari que creix dia a dia.

Els Països Catalans tenen una llarga tradició de cançons d’intervenció, protesta o denúncia, etiquetes que serveixen per a un repertori compromès que la gent fa seu i utilitza quan li convé. Per aquest motiu, les reivindicacions del procés han retornat “L’estaca” de Lluís Llach o “Què volen aquesta gent?” de Maria del Mar Bonet, un repetori al qual hauríem d’afegir altres cançons que encaixen perfectament amb el moment polític com “Diguem no” de Raimon (‘nosaltres no som d’eixe món’) o la “Cançó en i” de Pi de la Serra. Hi ha cançons d’intervenció que tenen autors coneguts, però no totes. Rafael Subirachs va fer emmudir el públic de les Sis Hores de Cançó a Canet l’any 1975 amb la interpretació de “Catalunya, comtat gran”, la versió primigènia de l’himne “Els segadors”.

Tot i que ja se’n poden trobar entre els trobadors medievals que cantaven peces pròpies, és durant el segle XX que el gènere s’expandeix i s’universalitza. El 1939, una joveníssima Billie Holiday cantava “Strange Fruit”, una peça escrita per Abel Meeropol després de veure la fotografia de dos homes negres penjats d’un arbre davant la celebració dels blancs. La cançó, una denúncia contra els linxaments, comença amb una reflexió: ‘Els arbres del sud donen uns fruits estranys’.
 
Els Estats Units han estat territori fèrtil per a les cançons d’intervenció. Armat amb una guitarra on es podia llegir ‘aquesta màquina mata feixistes’, Woody Guthrie és el primer gran referent de la cançó compromesa, no només pel seu repertori sinó per la manera decisiva com va influir sobre músics com Bob Dylan (“The Times They Are A-Changin’”), i la seva herència musical es perllonga fins a l’actualitat, amb Bruce Springsteen, autor d’un tema recent molt crític amb el president Donald Trump: “That’s What Makes Us Great”. Des de Jamaica, Bob Marley també reivindicava una societat diferent i millor que la que va trobar a través de les seves cançons, revolucionàries com ara “Get Up, Stand Up”, una crida a defensar els drets propis.

La lluita en favor de la pau i contra la guerra és una de les constants en aquests referents. Els exemples són múltiples i es troben arreu del món. Des de “Give Peace a Chance” de John Lennon fins a “La guerra di Piero” de Fabrizio de André passant per “Universal Soldier” popularitzada per Donovan, “I Ain’t Marchin Anymore” de Phil Ochs, l’emblemàtica “El derecho de vivir en paz” de Víctor Jara, “Ces gens-là” de Jacques Brel o la inquietant “And the Band Played Waltzing Matilda”, un autèntic himne a Austràlia i amb una versió en català de Gent del Desert.

També ho són “Where Have All the Flowers Gone?” de Pete Seeger, “Yerushalayim Shel Barzel” de Meir Ariel –sobre la Guerra dels Sis Dies i escrita donant un nou enfocament a la preexistent “Yerushalayim Shel Zahav”– o “Wewelterusten Meneer de President” del neerlandès Boudewijn de Groot. En aquesta línia cal afegir “Bella ciao”, peça d’origen incert –de la resistència partisana al feixisme, tot i que podria ser posterior– però amb un antecedent tradicional inequívoc als Balcans: “Oi Oi Di Koilen”. Boris Vian va anar més enllà amb “Le déserteur”, una crida a la deserció, adaptada al català per Joan Isaac. No contra la guerra però sí sobre la pena de mort cal citar “Al alba” de Luis Eduardo Aute; “Vint bales”, un poema de Maria-Mercè Marçal musicat per Teresa Rebull, o “Here’s to You - Nicola and Bart” de Joan Baez.
 
Cançons de llibertat
La lluita per la llibertat té una banda sonora pròpia. Entre les grans cançons caldria destacar “Canto a la libertad” de José Antonio Labordeta, el poema de Miguel Hernández musicat per Joan Manuel Serrat “Para la libertad”, “A desalambrar” de Daniel Viglietti, “Visca la llibertat” de Sisa o el poema basc de Joxean Artze musicat per Mikel Laboa “Txoria Txori”. També hi ha temes que reclamen l’alliberament d’algun pres en concret. La més famosa és “Nelson Mandela” dels britànics The Specials, versionada per incomptables intèrprets. Per la seva banda, Joan Amèric va dedicar “Una lletra” a la catalana Núria Cadenes, també empresonada.

El líder de la Revolució Cubana Che Guevara és un dels noms que ha inspirat més cançons. La popular “Hasta siempre, comandante”, de Carlos Puebla y Sus Tradicionales, ha estat versionada ad infinitum. A totes aquestes hi hem de sumar les dedicades a fets concrets, com l’assassinat d’una dominicana a Madrid (“Canción para Lucrecia” de Carlos Cano), el de Paquito Cortés prop de València (“28 forats” d’Òscar Briz) o el de Guillem Agulló (“No tingues por”, d’Obrint Pas). “Soweto Blues”, cantada per Miriam Makeba (exesposa de Mandela), fa referència a la matança pels disturbis de Soweto l’any 1976.

Combatre l’opressió política és un altre motiu de moltes peces. La llista podria ser inacabable amb “L’arbre” de Lluís Miquel, “Himno de la Unidad Sandinista” de Carlos Mejía Godoy, “El pueblo unido jamás será vencido” de Quilapayún o “Auròst tà Joan Petit” en què els occitans Nadau canten la tràgica història de Joan Petit. A la Xina, el tema “No en nom meu” de Cui Jian cantat en mandarí va ser un autèntic himne popular en les protestes a la plaça de Tiananmen de 1989.

Altres cançons tenen l’objectiu de mobilitzar la gent. És el cas d’“Au, jovent”, poema anònim del segle XIX musicat pel grup Coses i per Ramon Muntaner. També Pau Alabajos fa una crida similar a “Viure”, on incorpora la cita d’Antonio Gramsci: ‘Viure vol dir prendre partit’. Amb tot, segur que la que ha tingut més incidència és “Grândola, vila morena” de Zeca Afonso, associada per sempre més a la Revolució dels Clavells de Portugal, ja que va ser el senyal per tal de començar el cop d’Estat democràtic contra la dictadura de Marcello Caetano. A les antípodes de les cançons per a la movilització hi ha “La mauvaise réputation” de Georges Brassens, que proposa la resistència passiva.
 
Les nacions sense Estat amb llengua pròpia tenen un ampli repertori de cançons compromeses. De seguida ens ve al cap “Tio Canya” d’Al Tall, “Parlem català” de Jordi Barre o “Tu de què vas” d’Els Pets. Però també trobarem “Euskal Herrian Euskaraz” dels bascos Oskorri, “O castrapista” dels gallecs Milladoiro o “Parla patois” dels occitans Massilia Sound System. Més enllà, la defensa de la identitat nacional i cultural és motiu de cançons com “Que no s’apague la llum” de Feliu Ventura, “Pres d’aquest país” de Pere Figueres, “Yo soy de un pueblo sencillo” de Luis Enrique Mejía Godoy, “Eestlane Olen ja Eestlaseks Jään” de l’estonià Ivo Linna o “Vull per demà” de Brams.

Alguns artistes han estat molt crítics amb el govern del seu país. L’alemany de la RDA Wolf Biermann amb les seves cançons en favor de la llibertat va combatre la dictadura comunista. El 2014, el parlament germànic el va convidar a cantar i va aprofitar l’ocasió per criticar els partits de l’esquerra. Quan el president de la cambra li va recordar que l’havien convidat a cantar i no a parlar, l’artista li va contestar “no vaig deixar de parlar a la RDA i menys deixaré de fer-ho aquí”. Biermann és autor de cançons emblemàtiques, com “Ermutigung”. També van ser crítics amb el seu govern el polonès Jacek Kaczmarski (divulgador de “L’estaca” en la primera versió en polonès, “Mury”); l’argentí Jorge Cafrune (intèrpret d’“El Orejano” i de cançons d’autors com Atahualpa Yupanqui) mort en un atropellament intencionat el 1978, i el també argentí Facundo Cabral (“No soy de aquí, ni soy de allá”), assassinat a Guatemala el 2011 en un atemptat que no anava dirigit a ell.

La llista de cançons i cantants compromesos és realment inacabable: Chico Buarque (“O qué será”), Quintín Cabrera (“Seré curioso”), Marina Rossell (“Sóc una dona”), Georges Moustaki (“En Méditerranée”), Silvio Rodríguez (“Cancion en harapos”), Pablo Milanés (“Pobre del cantor”), Violeta Parra (“Gracias a la vida”), Javier Krahe (“Cuervo ingenuo”), Paco Ibáñez (“A galopar”), Ovidi Montllor (“La fera ferotge”), Aretha Franklin (“Respect”)…