Roger Mas: «El meu parnàs són els poetes que he musicat»

Roger Mas signa el seu desè àlbum, Parnàs (Satélite K, 2018), amb el subtítol Un viatge al jardí dels poetes. El cantautor solsoní ha trigat mitja vida a musicar els poetes que han estat referencials per a ell. A cada adaptació hi ha dibuixat tonalitats perquè s’empeltin en l’oient, cançó a cançó, i es pugui gaudir escoltant el disc de principi a final. Aquesta sonoritat fluïda ha obligat Mas a sacrificar fins i tot una cançó com “La princesa del Iang-Tsé”, editada en digital i sumada al directe.

Quin és el parnàs de Roger Mas?
El Parnàs és una muntanya de la Grècia clàssica i mítica, que era la pàtria de les muses. Hi havia el temple d’Apolo i l’oracle de Delfos. A més, vaig veure que la paraula ‘parnàs’ també es fa servir per designar un grup de poetes d’un segle o d’un territori. Al Montparnasse de París li van posar aquest nom perquè a la seva falda havia una universitat literària, i molta gent que escrivia. Parnàs és la pàtria o el jardí dels poetes. Fa temps tenia al cap la idea de fer un disc sobre poetes sense cap lletra meva, i aquest és el meu parnàs, els poetes que he musicat.

Entre els més coneguts hi ha poetes clau com Miquel Martí i Pol i Joan Maragall.
I també vull destacar Eulària Anzizu. Vaig fer un recital al Monestir de Pedralbes i em van demanar que musiqués alguna poesia seva, però jo no la coneixia. Era una òrfena rica, la van afillar el marquès de Comillas i els Güell. Tenia una mena d’enamorament amb Jacint Verdaguer. De fet, el seu nom real era Mercè Anzizu Vila, però es va acabar dient Sor Eulària Anzizu. Ella va pagar les reformes del monestir de final del segle XIX. Era una dona molt interessant. N’he musicat el poema “Al·leluia”, que canta Bikimel al disc, perquè vaig considerar que era la veu ideal per cantar aquesta cançó.

Al disc també has musicat autors no tan coneguts com el berguedà Toni Gol i el barceloní Amadeu Vidal...
En Toni Gol el vaig conèixer a través del pare del pianista Xavier Guitó, en Ramon Guitó i Pons. Era un poeta de Berga a qui acompanyava a recitar fa anys per molts llocs. El seu poemari Peter lluitant a la roca de la calavera (Columna, 1997) em va emocionar molt i el vaig musicar. Pel que fa a Amadeu Vidal, ell era estudiant de Forestals quan jo estudiava Agrònoms, ja ens coneixíem i també m’agradava molt. Són els poetes més desconeguts. A banda, també hi ha un tema que vam enregistrar, masteritzat i tot, i que no ha entrat al disc, perquè no trobava el lloc on brillés. Es tracta de “La princesa del Iang-Tsé”, de Salvador Espriu. Als concerts, però, sí que la incorporaré al repertori.

Aquesta cançó ja la vas fer als homenatges a Espriu en el seu centenari...
Sí, però llavors va ser amb arranjament de Xavi Lloses i ara l’hem fet com a la resta del disc. A última hora, vaig pensar que brillaria més sola, com a senzill en format digital.

Al disc cantes amb Bikimel i amb Núria Graham. T’interessen les veus de dona?
En aquest disc he volgut que fos així. La sensació és que el que havia fet fins ara era molt masculí. Tinc una part femenina molt important, però pel tipus de cançons, la manera de cantar-les i les temàtiques no l’havia abordat. Ara volia exercitar aquesta faceta, i per això he buscat moltes dones per treballar, com les ‘nou muses’ del Parnàs: les veus de Bikimel i Núria Graham, l’estilisme de Debora Trayter, les fotos d’Eva Bozzo, el disseny d’Anna Serra, la viola del Quartet Brossa...

I les flautes de Míriam Encinas Laffitte.
És el fitxatge estrella del disc. La vaig sentir per primer cop a Sagrat cor (Música Global, 2010) de Canimas, un disc que em torna boig. Ella ens aporta una part de frescor, sobretot perquè és nova a la banda. Nosaltres posem el terra, i ella dona volada, profunditat i paisatge a les cançons. Guanyarem molt, perquè és una musicassa. La vaig anar a buscar per les flautes, però al final ha estat el seu treball amb la corda fregada (dilruba i viola medieval) el que m’ha agradat més. Té molt bon gust, és una gran professional. Filla d’Alfons Encinas i Maria Dolors Laffitte, ha mamat molta música. Toca com si estigués parlant o caminant. Té tan interioritzat l’instrument que és una prolongació de si mateixa. Luis Paniagua deia: ‘No hay que tocar música, hay que ser música’. I t’adones que ella i l’instrument són una sola cosa.